POUM de Tarragona

Les notícies són efímeres. Temes que no fa gaire omplien pàgines i debats, avui han passat a l'ostracisme. Fa alguns mesos, el POUM de Tarragona –un tema que s'arrossega des del 99!– encara es discutia. I avui no en sabem res de res. Hem de creure –per allò de “no news, good news”– que les coses segueixen el seu curs, i que un dia serà plenament vigent. Segurament aquesta manca de soroll i d'urgència té alguna cosa a veure amb l'esmorteïment de les pressions i expectatives urbanístiques. Però això no vol dir que les necessitats no hi siguin, i encara menys que puguin ser diferides. Les necessitats de la ciutat, de la gent, no són idèntiques a les necessitats i possibilitats de promotors.

Per això no hauríem d'encantar-nos amb el POUM, i encara menys amb el que cal fer després de la vigència del POUM. Que la iniciativa –pública i privada– estigui aturada no ha de ser cap excusa per avançar en la tasca de reflexió i de planificació de la ciutat, a una escala més precisa que la del POUM. Al contrari, poder-ho fer sense la pressió de la voluntat de materialització immediata permet treballar millor pensant en el mitjà i llarg terminis, i estar preparats per a les oportunitats. Això, si no volem que, quan les coses millorin –que ho faran, tot i que no de la mateixa manera que abans, afortunadament!–, ens agafin amb els pixats al ventre, com tantes vegades.