Un nou aire

Angelo Roncalli, el futur Joan XXIII, va entrar al Seminari als dotze anys: la mateixa edat que la majoria de capellans que vam entrar al Seminari en la immediata postguerra, els anys del “pa negre”. En aquesta edat és poc versemblant identificar la vocació amb la “crida de Déu”. La penúria econòmica i la fam eren, aleshores, bastant més potents que la veu de Déu. I, sobretot, més determinants. No per això la vocació va deixar de ser operativa. Angelo Roncalli, com, d'altra banda, els capellans de la meva generació, no va girar mai la vista enrere. Ni va tenir mai ambicions eclesiàstiques. La seva ambició només era una: ajudar els pobres de totes les maneres possibles. I així consta en el seu “diari”. I el mateix podríem dir de la majoria de capellans de la generació del Concili, només que, com és lògic, no en tenim constància escrita. Però sí que hi ha la constància oral: el que més ens motivava a perseverar era la possibilitat de ser, el dia de demà, homes de bé.

Joan XXIII ho va ser en un grau tan eminent que tot el que es digui és poc. El dia de la seva coronació va voler entrar a peu a la Basílica de Sant Pere, argumentant que era massa voluminós per fer el recorregut a cavall de la cadira gestatòria, reservada als papes. I li va faltar temps per presentar-se a si mateix, davant del col·legi de cardenals i dels nombrosos bisbes assistents a l'acte, com “el vostre germà Josep”, el fill onzè de Jacob, que, havent conegut la felicitat i la fortuna a Egipte, va saber ser generós amb els germans que l'havien abandonat a la seva sort. No era rancuniós, però tampoc va oblidar mai el desaire que Pius X va infligir al seu bisbe de Bèrgam, i a ell mateix, que n'era el secretari. Ambdós havien viatjat en tren a Roma, per tal de felicitar el papa, amb motiu de les seves noces d'or de capellà, i oferir-li (a mans) els presents que li havien preparat. Es tractava, ni més ni menys, que de vint-i-cinc mil lires, recollides, amb penes i fatigues, entre els fidels de la diòcesi. Però ai!, el bisbe de Bègam, Radini Tedeschi, tan estimat per Roncalli, no era del grat de Pius X, que el considerava massa obert a les inquietuds modernistes. I no va ocultar que els rebia de mala gana. El jove Roncalli no va oblidar mai aquell desaire, del tot inoportú, a banda d'injust. El record d'aquell episodi li va servir d'antídot contra les vel·leïtats pròpies del poder. Angelo Roncalli no va desairar mai ningú. Al contrari, era l'amabilitat personificada. Per una qüestió de principis, més que per simple tarannà, que també, però el tarannà, en aquest cas, no ho explica tot. No explica, per exemple, les cartes que envià a tots els purpurats del món, a més de tots els grans representants de les esglésies separades i de totes les universitats pontifícies. Sense oblidar el personal de la cúria i el col·legi de cardenals. A tots, sense excepció, els demanava el mateix: que aportessin suggeriments “amb completa llibertat i sinceritat” per tal que l'aggiornamento que perseguia amb la convocatòria del Concili fos obra de tots. S'enviaren més de 2.600 cartes. I es reberen més de dues mil respostes. Són coses que caldria no oblidar. Les dues vegades que posteriorment s'ha produït un fet semblant van ser l'anvers d'aquella medalla. La primera fou la tramesa de cartes que va fer Ratzinger, per ordre de Joan Pau II, exigint a tots els bisbes el compliment del “secret pontifici”, aplicat als casos de pederàstia. Un total de 4.000 casos que afecten 12.000 menors. La segona va ser la carta de Benet XVI, també adreçada a tots els bisbes, retraient-los patèticament les crítiques formulades arran de la rehabilitació gratuïta dels cismàtics lefevbristes, els seguidors del bisbe Lefevbre, que, en plena aula conciliar, va tenir el cinisme de preguntar si “per ser catòlic caldria en endavant fer-se protestant”.

La resposta, evidentment, és “no”. Joan XXIII, quan Lefevbre plantà cara al Concili, dissortadament ja havia mort. I el Concili, abans i tot d'arribar al final, ja inicià la marxa enrere. Pau VI, que havia ofert la seva vida a canvi de la d'Aldo Moro, segrestat per les Brigades Roges, no va ser capaç de parar els peus a Ottaviani i a la seva camarilla, obsessionada a boicotejar totes les propostes conciliars. Mai no van entendre que la grandesa de Joan XXIII consistia, no tant en el Concili en si com en la manera de dur-lo a terme. Va donar veu i vot a tots els bisbes. Va escoltar les veus de tots els observadors convidats, més de 150, procedents de les “altres esglésies” cristianes, i també de les ortodoxes. Tots ells se sentien aclaparats per la cortesia amb què foren rebuts i la comprensió amb què foren escoltats.

I el mateix cal dir dels teòlegs fins aleshores vetats, silenciats o menystinguts. Van recuperar la veu i la seva funció: assessorar els pares conciliars en el seu treball, que tenia com a principal objectiu la unió de tots els cristians en una sola Església, l'Església de Crist, que passà per la vida fent el bé. Heus ací que d'un desaire fora de lloc en vingué l'aire destinat a posar l'Església al seu lloc.