Culpable jo? De què, moreno?

Una cosa és sacrificar-se perquè estem més pelats que una rata, i una altra de ben diferent és compartir les responsabilitats. Això no, de cap manera. Que no carreguin els neulers de l'enorme nyap ni a mi ni als lectors d'aquesta columna que no han tingut mai cap càrrec polític, econòmic ni financer. Que no tornin a dir que la crisi l'hem provocat entre tots –quina barra!– i que no ens renyin més. És insofrible el to de reprensió que adopten els governants i alguns entesos en macroquartos. Ens castiguen de cara a la paret i ens amenacen que hi haurà càstigs més severs si no ens portem bé. No expliciten quina és la nostra falta, és clar. Jo, que només escric; l'altre, que només té una botiga; el de més enllà, que treballa netejant pisos i oficines, i els milers i milers de joves desocupats, tota aquesta colla som els culpables de la crisi?

Durant una pila d'anys ens hem atipat de sentir amb les orelles que ens ha donat Déu Nostre Senyor i de llegir amb aquest ulls que ens conserva Santa Llúcia que la bombolla immobiliària era un miratge, que l'especulació falsejava l'economia real, que els bancs adoptaven riscos extrems, que els poders públics estiraven més el braç que la màniga... El pet es veia a venir, però ningú no entona ara el mea culpa. Ningú! Fins i tot suposant que no hi hagués hagut mala fe en la gestió de la cosa pública, convindrem que som víctimes d'una incompetència clamorosa.

Que jo sàpiga, no s'han fet l'harakiri uns quants banquers amb una nota en què manifestin vergonya i demanin perdó. Les crisis financeres d'ara se salden acatant les consignes de les mateixes agències de qualificació que abans havien beneït els actius tòxics, i regalant diner públic als mals banquers. I, que jo sàpiga, tampoc cap partit polític no ens ha demanat perdó per, dit de la manera més benigna, haver-se equivocat. En lloc d'això, fan veure que la culpa és de tothom. Culpable jo? De què, moreno?