Visca Pep Guardiola!

A les efemèrides d'ahir n'hi constava una, de l'any 1901, compte, referida a les exaltades intervencions al Congrés dels Diputats contra un bisbe que demanava que el catecisme s'ensenyés en català a casa nostra. I ara mateix, arran del petit discurs de Pep Guardiola a la ciutat suïssa de Zuric en rebre el premi al millor entrenador de futbol de l'any 2011, que va ser en català, les xarxes socials s'han omplert de missatges denigrants contra ell i contra la llengua, la seva, la materna, que va fer servir per dirigir-se als assistents a l'acte. Acte en què van parlar diversos guardonats i altres persones relacionades amb ells o amb el futbol en general. Messi, Pilota d'Or, ho va fer en el musical castellà de l'Argentina; la colombiana Shakira, companya de Gerard Piqué, ho va fer en anglès en lloc de fer-ho en castellà; l'exjugador Ronaldo, que és brasiler, va usar el castellà en lloc del portuguès, de manera que cadascun d'ells ho va fer en l'idioma que li va semblar millor, sense que sonessin xiulets ni crits de blasme al Palau de Congressos de Zuric, on es lliuraven els premis instituïts per la FIFA i la revista France Football. I és que les persones allí reunides ho van trobar d'allò més normal. Una amiga m'ha fet arribar alguns dels insults contra Guardiola apareguts a Twitter, i que no transcric perquè ja se'ls poden imaginar: grollers, repetitius i sense cap mena d'originalitat. Només un m'ha cridat l'atenció, i no per la seva ordinariesa, sinó per la profunda ignorància, de la realitat i de la gramàtica, que caracteritza el seu autor: Vaya cagada la de Guardiola hablando catalán. Que asco que pensarán los otros paises. I què vols que pensin?

Aquesta tírria històrica contra la nostra llengua, que es manifesta, des de fa segles, a través de l'insult, el menyspreu i, sempre que poden, la persecució política, acadèmica (RAE) i, en molts casos, judicial, sortosament no ha afectat la seva perenne vigència ni el seu ús habitual per part dels catalans, i també dels no catalans vinguts aquí amb ganes d'integrar-se. Continua, doncs, vigent aquell categòric axioma de l'escriptor i filòsof barceloní Francesc Pujols, feliçment immortalitzat en una placa del grup escultòric que hi ha davant l'entrada del Museu Dalí de Figueres: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.”