Caure de la banca

Fa uns anys, quan ni el futur ni els horitzons s'allunyaven mai gaire de la casa pairal, les famílies ambicionaven col·locar els fills en un banc o una caixa. Una feina digna, polida i segura que resolia les preocupacions paternes. Als pobles, les criatures naixien amb una llibreta d'estalvis sota el braç i l'oficina de la caixa on la dipositaven era, conjuntament amb l'ajuntament i l'església, un dels tres elements essencials de qualsevol nucli habitat. L'entitat participava en tots els actes que s'organitzaven , des del carnaval a la festa dels quintos, i els despatxos dels directors guardaven més secrets de família que qualsevol confessionari. Avui, treballar a les entitats financeres ha esdevingut una feina per a gent endurida. Hi ha massa ressentiments, massa retrets guardats, massa desconfiances entre una i altra banda del taulell, i és molt més fàcil que es trenquin les formalitats i les converses s'enfilin descontrolades. I si és cert que la crisi es pot considerar en alguns aspectes com una guerra, sembla evident que ells han quedat situats a primera línia de foc en uns moments en què, precisament, creix la convicció que l'enemic és la banca.

M'ensenyen un vídeo, penjat a la xarxa, que reprodueix algunes d'aquestes batalles. Una ofensiva organitzada per la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques que fa uns dies va recórrer les oficines de les entitats bancàries gironines amb la companyia dels Tres Reis Mags, càmeres que ho enregistraven i un grup d'afectats amb pancartes reivindicant l'aturada dels desnonaments. En presència de la clientela desconcertada, les imatges ens mostren la irrupció del grup a les seus de les entitats bancàries i com els seus responsables semblen enxampats en un mal pas, amb la indecisió de qui no sap si mantenir el somriure o avisar els Mossos. La portaveu de la plataforma, serena, determinada, implacable i extraordinàriament eloqüent, els assetja enfilant retrets i procurant situar la seva gestió davant dels drames humans que desencadena. Els parla de clàusules enganyoses, d'informació esbiaixada, dels estralls de la lletra petita, de la sangonera de les comissions, de la innecessària col·locació de productes accessoris i, naturalment, de la coent confrontació entre les ajudes públiques destinades al seu rescat i el desemparament dels que a més d'haver estat desnonats se'ls condemna al foc etern dels deutes. Vostès són responsables que hi hagi a la vegada moltes cases sense gent i molta gent sense casa, conclou un dels manifestants. La legalitat vigent, les obligacions de la feina, les ordres rebudes, argumenten alguns directors, “farem el que podrem per resoldre-ho”, diuen d'altres més conciliadors. Les seves angúnies no són, certament, comparables a les dels que ho han perdut tot, però aquesta no és la feina que cap mare desitja per als de casa. I com per reblar-ho, la portaveu, burxeta, apel·la a la consciència i pregunta: podrà explicar als seus fills a costa de què els ha pujat?