Calen solucions radicals

Darrerament, molts lectors, alguns dels quals amics personals, m'han expressat la seva ràbia per la manera com s'ha portat l'economia de l'Estat, i també de Catalunya. Veritablement, no hi ha dia que no ens assabentem de diners llançats –no per a tothom, és clar–, de sous astronòmics, que cap família nostra seria capaç de gastar-se en tota una vida, de tràfic d'influències, de “propines” per a serveis prestats. Encara llegia ahir que el periodista que feia els discursos de Matas deia que “4.000 euros al mes són pocs” per la feina que feia. Això ho llegeixen milers de persones que no cobren ni molt menys la meitat al mes i es queden glaçats. I, certament, això no és res comparat amb els milions d'euros de sou que cobren o han cobrat persones per ser dirigents d'empreses que s'han hagut de socórrer perquè se n'anaven al carai. Hi ha qui diu que explicar aquestes coses és fer demagògia. Llavors, què cal fer? Callar i que ens les vagin fotent? En una cosa han coincidit molts d'aquests lectors dels que us parlava. Potser ha arribat l'hora, diuen, que els diaris haurien d'assumir un paper nou. Temps enrere la seva tasca era bàsicament informar i també, d'alguna manera, opinar i distreure. Avui, la informació la tenim al moment i per diversos camins. Per tant, els mitjans haurien de descobrir nous camins. I un d'ells és investigar la realitat d'aquest món, sobretot econòmic, que ens toca viure. Ja van sortint notícies de tant en tant sobre fraus, sobre enriquiments ràpids i estranys. No entrem en el món particular de les empreses, que poden fer el que volen amb els seus diners, sempre que després no acudeixin a la mamella de l'Estat quan les coses no van bé. Ens referim, bàsicament, a entitats, organismes i càrrecs públics. Quant diner llançat, valga'm Déu! És clar, quan hi havia diners a manta, ningú deia res i ningú es preocupava si els negocis públics eren nets. Ara, però, ens adonem que s'ha estirat més el braç que la màniga, que només van sortint deutes i més deutes, que els pagaran com sempre els que tenen poc i es quedaran sense res. Vaig al·lucinar quan vaig llegir que al Canal 9 valencià hi ha tants periodistes com a Tele 5, Antena 3 i la Sexta juntes. Quina meravella de televisió deuen fer, no? Potser me l'hauré de mirar. Conclusió, estem en crisi, la situació és la que és i d'alguna manera n'haurem de sortir. Quan un col·lectiu reivindica el manteniment o augment de sous, que ens digui el que cobra i que es plantegi també si la seva situació és tant apurada o resulta que són uns privilegiats. Posem totes les cartes sobre la taula. Potser sí que els diaris haurien de tenir una plana, o més planes, en què es vagin repetint un cop i un altre situacions injustes que no podem admetre. I si és demagògia dir que a un desocupat se li acaba el subsidi mentre un polític ics cobra de tres llocs diferents i arriba als 6.000 euros al mes, doncs visca la demagògia. Recuperem les paraules netedat, solidaritat, sinceritat?

La cartellera

En Joan Guàrdia ens envia un correu, no diu des d'on, en què fa una anàlisi de la informació de pel·lícules que es ressenyen en la secció de cartellera. Troba a faltar informació dels cinemes de la demarcació de Girona en l'edició nacional. “Penseu, ens diu, que pels de Vic, Girona i Olot són molt més a prop que Tarragona i Lleida.” Certament, amb la nova carretera, ja no hi ha distàncies. Passo el problema a la direcció del diari perquè ho estudiïn i mirin si hi ha alguna solució. Ja sabem que el problema sempre és el mateix, mai hi ha prou espai. Però m'han assegurat que ho estudiaran. I també miraran si es pot resoldre el tema de les pel·lícules en català i en castellà que, segons en Joan, és poc clar. Veurem què s'hi pot fer, i gràcies.

Per acabar, en Robert Ramos ha vist que en una informació del diari del dia 29 de desembre es deia “ingle”, una paraula, certament, que no existeix i s'havia d'haver escrit “engonal”. El tema de la llengua és una lluita constant, però encara no som perfectes, i de tant en tant se'ns escapa algun error. Podríem donar l'excusa de les presses, però no, hi ha en els ordinadors un programa molt perfeccionat que no ens permet equivocar-nos. Ja ho sabeu, periodistes, cal anar sempre amb les piles posades.