Miscel·lània (‘post festum')

Sí, post festum, pestum, refrany romà potser del II abans del Crist... i que encara dura. Se sol emprar encara ara per xafar la guitarra a la menor mostra d'alegria (allò de la costa de gener que la gran majoria ni nota) o allò de compte amb la tornada d'estiu, que sempre passa per acumulació de problemes arrossegats i que va ser ben real el setembre del 92, per exemple. Enguany la Lagarde, presidenta de l'FMI i pendent d' un judici per corrupció a França dins el govern Sarkozy (abans cap del gabinet jurídic més important del món. NY) ens obsequia amb la seva nadala personal, ja que l' economista en cap de l'FMI, Blanchard, no hi està d'acord: “Ve una gran crisi econòmica mundial.” Creieu-me, no en foteu ni cas, malgrat la repetició servil del crit Merkel-UE-Rajoy-De Guindos/Lehman Brothers/Aznar... Si no canvien de model de política econòmica, i crec que no ho faran, ja que Goldman mana molt, no podran aguantar a les seves cadires gaire més, empesos per les protestes socials i per altres partits (socialdemòcrates d'Europa, potser amb el suport d'Obama).

Però torno a això meu: presentar un miscel·lània intencionada adreçada sobretot a combatre alguns tòpics en bona mesura derivants d'aquella mateixa ideologia conservadora que arrosseguem: en primer lloc això que els sectors públics “no han d'estirar més el braç que la màniga”. Per principi, tal com ho fan les llars o les pimes, per complaure per una vegada el Sr. Duran, es una collonada perillosíssima; llars i empreses s'han endeutat des de sempre, vigilant els terminis des seus propis dèficits i superàvits corrents, i és que si no, les empreses no podrien comprar béns d'equip modernitzadors quasi mai.

Peró És que, a més, conceptualment, el paper dels sectors públics no té res a veure amb el de famílies i empreses, tancades en el seu propi pla i interès, mentre que els estats, i esperem tenir-ne un de català ben aviat, han de contemplar l' interès general, el benestar i cohesió social amb redistribució fiscal-pressupostària de la renda-riquesa i, en la mesura que puguin, compensar la davallada de l'activitat privada, d'acord amb els seus propis cicles, amb despesa pública millor inversora, tal com van fer des dels principis del 2009 (acord-alarma del G-2O), EUA, la Xina, Alemanya... Zapatero i Castells, és a dir, keynesianisme ja conegut des del 1930 i que va salvar el capitalisme tot seguit).

Quina ignorància o quina mala llet dels que manen, tu! Un altre tòpic és voler seguir parlant de política econòmica espanyola quan pròpiament no existeix, ja ho sabeu, no? La política econòmica ja és d'abast mundial i els poders que hi manen són inescrutables però cada vegada més coneguts: Consens de Washington del 1989 (!) catecisme del capitalisme internacional (publicat per La Caixa deu anys després), FMI, EUA, Xina, UE i mercats-Goldman que fins i tot imposa membres dels “independents” bancs centrals o caps de govern tècnics (p.e. Il Professore Monti). És possible tancar alguna àrea? No crec en la taxa Tobin vers els mercats financers, que se la saltaran sempre. En canvi sí que crec en la viabilitat d'un cert proteccionisme comercial europeu vers el dúmping social, tal com proposa el candidat socialista francès Hollande.

Ara m'apropo més a la nostra realitat per avisar de massa errors conceptuals i de xifres en els mitjans de comunicació econòmica catalans. Em sorprèn, per exemple, que encara no es tingui clara la diferència entre un impost, càrrega tributària general, i una taxa com a imposició específica d'una part del cost públic generat per l'usuari d'un servei i que en un altre cas hauríem de pagar injustament tots els contribuents, inclosos tots els que no el fan servir mai (tarifes de transport, a Barcelona i rodalies cap al 40 % del cost, matrícules universitàries d'un estrany 15% del cost alumne-curs 8.000 euros, les taxes municipals d'escombraries o de peticions de llicències amb els costos que generen o el copagament de tot tipus que anirà venint amb els correctors d'equitat que es pugui... i és que les declaracions de renda tothom sap que no serveixen, atesa la gran diferència de possibilitats de frau segons...).

I les xifres ballen i desorienten en tota la informació econòmica a Catalunya –des de TV3/Catalunya Ràdio fins al diari de més audiència, cada vegada menys fiable en tot, com vostès segurament ja saben.

No els amoïno més. Ens en sortirem, i aviat: primer fent saltar la crosta de la qual abans avisava, tot seguint sent conscients que la gent vol treballar; les empreses, invertir, contractar i fer beneficis, i els bancs, guanyar diners donant crèdits. Posem-nos-hi, cadascú/una en el nostre àmbit de possibilitats (i per cert, a la Generalitat li aconsello que, mentrestant, enganyi Madrid tot el que pugui; el Montoro és més aviat tanoca).