La família sobrevinguda

Mantenir l'estructura familiar és prou complicat i fins hi ha qui creu que és un règim caduc, amb teories que defensen noves formes de convivència. D'altra banda, defensar la formulació monàrquica sembla no correspondre gaire als temps actuals, quan les estructures democràtiques apunten a altres formes de govern. D'altra banda, quasi ningú no es creu allò de la sang blava i dels drets adquirits per motius d'estirp. Barrejar, doncs, reialesa i família pot ser explosiu i les ràncies monarquies europees en són un exemple.

Han passat moltes coses des que Eduard VIII de Windsor abdicà de la corona britànica per poder-se casar amb la nord-americana Wallis Simpson, que acumulava dos divorcis. El duc de York, germà d'Eduard, el substituí com a monarca i així Wallis Simpson i l'exrei pogueren casar-se i viure la pròpia vida, amb la contradictòria amistat amb el nazi Von Ribbentrop i l'enfrontament amb el germà, Jordi VI, a causa de desavinences econòmiques, sobretot per la recompra de les finques de Balmoral i Sandringham. Ara, la crònica de la família reial britànica ha superat aquelles històries dels anys trenta del segle passat i els actuals hereus de la corona han contribuït, i molt, a omplir les pàgines dels diaris d'embolics de tota mena.

A una família reial només se li pot exigir que tots siguin bons professionals, en l'organigrama d'una monarquia parlamentària on han de fer el paper protagonista en un pessebre amb pastors de tots colors. Als Borbons espanyols cal demanar-los que cobreixin bé les aparences, i facin de la representació reial un compendi de virtuts públiques, encara que mantinguin el gruix dels vicis privats. És la norma per mantenir l'equilibri d'un Estat on hi ha tants debats pendents i no cal obrir altres fronts de discussió. Per això han negociat Joan Carles i Sofia i han estat educats els fills de la parella.

El conflicte sorgeix quan els fills es fan grans i s'ha de comptar amb els sobrevinguts a la família. El debat ja no és la sang blava sinó la professionalitat i, pel que sembla, Letizia Ortiz compleix amb escreix les garanties professionals, una preparació que fa oblidar un passat clarobscur i fins un anterior casament civil. Letícia dóna la talla de princesa d'Astúries. Però a l'hora dels casaments les princeses no han tingut tanta sort, quan uniren el seus nom als de Marichalar i Urdangarin. Del sorià Jaime de Marichalar se'n sap poc, ja que acceptà amb resignació els papers de consort i el cessament matrimonial, víctima d'una convivència impossible. Lluny de La Zarzuela, Don Jaime viu del record d'una personalitat fracassada, sense altre problema que mantenir la despesa ajustada pel fet de no haver omplert amb escreix els seus comptes corrents.

Pels sobrevinguts mai no es pot posar les mans al foc i Iñaki Urdangarin és l'exemple d'aquesta regla. A l'ombra dels sogres, l'exhandbolista ha atresorat una important fortuna, presumptament d'una manera no del tot legal. El tema ha explotat, malgrat que durant sis anys ha estat amagat per designis de la família. L'encara duc de Palma és a la corda fluixa i, de retruc, posa la família en una situació compromesa.

La pregunta final és: per què ara, en aquest moment, es destapa públicament un tema que fa anys que cuejava? En l'actual situació de la monarquia espanyola, quan el fet successori pot estar proper, a qui pot interessar debilitar els Borbons? Diuen que als cenacles madrilenys està sorgint un fort republicanisme de dretes, fins d'extrema dretes, que podria apostar per una altra forma d'Estat. Per la contra, és l'esquerra republicana qui aplaudiria sense fissures la casa reial. Segur, els sobrevinguts porten problemes.