La premsa en l'era de la inconsistència
El bon costum de llegir el diari està amenaçat per totes bandes, i sobretot per aquest soroll de fons que impedeix la capacitat de concentració necessària per fer-se càrrec del que passa. Hi ha un contínuum pretesament informatiu que no ens deixa en pau ni a casa ni al carrer, ni de dia ni de nit. La ràdio, la televisió, les xarxes socials propiciades per internet ens posen la ment a fer xup-xup en una escudella on els colors es difuminen, els gustos es confonen i les distincions es perden. Dit d'una manera imprecisa i barroera, i per descomptat injusta, el discurs radiotelevisiu tendeix a la concisió i cau en el simplisme; ha de resumir en tres minuts els fets més significatius de tota una jornada i comprimir en mitja hora, tot un luxe, un problema d'abast mundial. Paral·lelament, els ectoplasmes digitals que assumeixen el paper d'amics i confidents ens pressuposen obsedits per cabòries que sempre havíem fet bé de no tenir i opinen sobre totes les coses humanes i divines amb tanta soltesa com ignorància; a internet, tothom parla, però no importa perquè ningú no escolta. En canvi, la funció de la premsa escrita és, sobretot, recordar-nos que la realitat és molt més complexa del que sembla a primera vista, que val la pena analitzar una altra vegada, i les vegades que faci falta, les dades que ens presenten propis, estranys i sobretot el govern; perquè qui més qui menys ens vol enredar i perquè hem vingut en aquest món a resoldre els trencaclosques amb què la vida ens sorprèn. Llegir el diari per saber què passa no és menys necessari ara que fa un segle, i hi ha molta més gent alfabetitzada, però els costums canvien i veure algú absort en la lectura, no en el fulleig, és tan problemàtic com trobar una cafeteria amb penja-robes. Entorn del lector encara fidel a aquestes línies, volen a la velocitat de l'ample de banda miríades de telegrames fragmentaris, tan despreocupats de l'ortografia com de la veracitat, que el predisposen a creure que podrà estalviar-se el treball d'arribar pel seu compte a cap conclusió. El guirigall global, on tothom fa veure que ho sap tot i opina de tot, és el gran enemic de la informació; els diaris sobreviuran si se'n desmarquen –no pas si, com han començat a fer, se'n fan ressò, i encara menys si intenten competir-hi—, si no es desvien de la recta intel·ligència dels fets i es neguen a entrar en aquest ball de màscares.