Schettino

Si no fos perquè en aquest desgraciat afer del Costa Concordia hi ha hagut una pèrdua de vides humanes, les excuses de Francesco Schettino, el capità que va ser el primer a abandonar el vaixell, donarien per fer una bona pel·lícula. Una comèdia bufa, d'aquelles que protagonitzava l'inoblidable Alberto Sordi.

Afirma Schettino que no va marxar voluntàriament de la nau quan les coses es van complicar, sinó que va caure accidentalment a sobre d'un bot salvavides i ja no va poder tornar a enfilar-s'hi. Ves per on. Segur que ho intenta fer expressament cent vegades i les cent acaba fent companyia a les tonyines.

Ja posats, l'home va refugiar-se a la costa i des d'allà, diu, va coordinar el rescat, una altra fita que mereix passar a la història del salvament marítim. L'esbroncada –marcial sense el gairebé– del capità del port a Schettino sí que ha passat a la història, samarretes incloses. I ben mirat, què li va dir el capità del port? Que complís amb la seva obligació. Que fes allò per què se suposa que cobrava puntualment a final de mes, ja que la seva ètica professional no semblava motivar-lo prou.

Schettino és, en realitat, una digna metàfora dels temps que ens han tocat viure, en els quals alguns professionals consideren que ja fan prou de complir amb la rutina diària i que no estan disposats a entomar les seves responsabilitats quan es desvien de la línia que prèviament s'han traçat. La línia del mínim esforç. I quan aquestes responsabilitats arriben i no les poden defugir, encara es fan els ofesos. No em diguin que no coneixen algun cas.