Dubtes

Una bona amiga professora de periodisme a la UVic m'ha convidat a fer una classe als seus alumnes, per parlar-los de periodisme de pau. I no sé pas si és un oxímoron, vull pensar que no... però si ens acollim a la màxima “good news no news”, no ho sé pas.

Decididament m'acolliré a les noves realitats, a un nou periodisme que aparca la profilaxi o l'asèpsia de l'objectivitat ensenyada durant uns anys a la facultat de torn. I proposo que el periodisme el fan periodistes, per tant persones, i el construeixen també actors amb interessos, decidint formar part d'alguna cosa que no ens emmanilli o ens tapi la boca en benefici de qui paga. No hi ha tants prejudicis, però el que tampoc no hi ha és memòria.

Aquests dies la nostra dignitat ha estat víctima de la desmemòria, i hem hagut d'assistir, jo personalment perplexa, a l'oda a la figura del qui ara sembla haver estat un gran demòcrata: Manuel Fraga. Ministre de Franco, retratat en el sentit més transversal del terme amb les Campanades a morts d'algú tan necessari a falta de referents com és el músic i poeta, ara també novel·lista, Lluís Llach. Algú que va musicar una altra història, ja filmada, que tant deu a Fraga com és la pel·lícula Salvador.

Fer periodisme és també comprometre's. I això, aquesta desena d'estudiants ho tenia molt clar. El que no estava tan clar és el que es deriva d'haver deixat morir la memòria. Hem de donar espai als feixismes perquè s'expliquin? Hi ha dictadures bones o dolentes? I contraposaven tranquil·lament la de Corea del Nord a la franquista. A la primera pregunta jo he de reconèixer que no puc hi respondre de manera contundent. No tinc clar si és sa donar veu als qui si poguessin ens la traurien. A la segona ho tinc molt clar. No hi ha dictadures bones. Però aquest dubte dels joves és responsabilitat absolutament nostra. En tenim la culpa, que un jove en dubti, perquè aquí encara ningú no ha pagat per res. I això sí que és una tragèdia.