Entre les cent llengües
Aquesta primera dècada del XXI deixarà marques considerables en el mapa de la llengua catalana. D'entrada, la població dels territoris del català ha crescut en més de dos milions a causa de la immigració. Avui, els habitants de l'àrea catalonòfona d'Europa sumem uns 13,6 milions de persones. En termes demogràfics seríem una de les nacions mitjanes de la Unió. En termes sociolingüístics, amb els 9,7 milions de catalanoparlants i els 12,7 que declaren entendre el català, la nostra se situa entre les cent llengües més parlades del món. No és gens trivial.
En el quadre de la nova ecologia de les llengües, situar-se com a llengua de rang mitjà té uns valors i unes potencialitats indiscutibles. Sobretot si es donen unes condicions polítiques i socioculturals favorables. La primera qüestió que planteja un canvi demogràfic del volum mencionat és sobre la capacitat d'integració de la nova immigració en la llengua d'acollida. Cosa que seria més fàcil d'abordar si aquesta llengua, el català, disposés d'un estatus, d'un reconeixement i d'unes competències i recursos similars a la resta de llengües europees de rang mitjà. Sabem que no és així. I d'això plora i gemega la nostra criatura.
El coneixement i l'avaluació de les dinàmiques del català en els seus territoris –les dinàmiques dites de dalt a baix o de baix a dalt– són fonamentals per formular i adoptar les polítiques més convenients amb vista a la seva normalització. Sortosament disposem els últims anys d'una entitat que ha anat fent el seguiment sociolingüístic de la llengua amb rigor científic i sistemàtic. És l'Observatori de la Llengua Catalana (www.observatoridelallengua.cat), que posa a disposició en el web propi els seus estudis i activitats. L'Observatori, organisme independent sostingut per diverses institucions de tot el domini, treballa en estreta col·laboració amb la Xarxa CRUSCAT, xarxa científica de l'Institut d'Estudis Catalans creada per estudiar l'evolució del català.
L'Observatori acaba de publicar l'Informe sobre la situació de la llengua catalana (2010). Un informe que, com els anteriors, és imprescindible per a tots els interessats –de l'acadèmia, de la política o de la societat civil– en l'estat del català, les tendències i les perspectives de futur. És imprescindible per qui vulgui superar tòpics fàcils sobre la bona o mala salut de la llengua i prefereixi formar-se una idea ponderada sobre aspectes com la complexitat dels comportaments lingüístics o la necessitat ineludible de mantenir l'activisme per la llengua. Sota la coordinació científica de Miquel Àngel Pradilla i de Natxo Sorolla, l'informe del 2010 aporta un conjunt de dades i d'avaluacions de gran interès tant per a cada regió del domini com per al conjunt de la comunitat lingüística.
Entre les múltiples i agudes conclusions per al 2010, en destacaria algunes. Primera, que malgrat el canvi demogràfic, els parlants del català han crescut en 500.000, i ens situem a la frontera dels 10 milions. Segona, que el creixement dels coneixements del català descansa sobre el sistema educatiu allí on és llengua vehicular. Tercera, que mentre que Andorra, Catalunya i Balears són els territoris amb més vitalitat, el País Valencià i Catalunya Nord presenten evolucions de clara minorització. Quarta, que l'obstacle principal contra la vertebració de l'espai del català i la seva normalització rau en les polítiques de l'Estat espanyol que continuen orientades a legitimar la desigualtat lingüística en lloc de garantir la igualtat entre llengües a l'Estat i a Europa. I última, que tot i les dificultats d'assolir un espai comunicatiu propi –la persecució de TV3 al País Valencià n'és una mostra–, la llengua catalana va aconseguint altes cotes de visibilitat a internet i al ciberespai.
