‘God save the City'
Els anglesos són els precursors d'una política econòmica que ha portat Occident a la ruïna, però que per ells resulta ser la indústria més poderosa del seu país
En un dels clubs privats més luxosos de Londres, uns quants dels seus membres beuen whisky, altres beuen sherry i tots fumen en pipa o havans. La conversa es desenvolupa com en sordina, amb una remor opaca que a penes permet distingir les paraules si no ets de la casa. Es parla de the Continent i de the Colonies, de les circumstàncies financeres i dels millors materials per a les corretges dels cavalls i els gossos.
Unes mançanes més avall, en un club de l'altre costat del Tàmesi més humil i amb certs símptomes de decadència, amb una base de socis comerciants de la zona, es discuteix amb cert apassionament sobre the Continent i de the Colonies i de la baixada de les vendes als seus establiments. La conversa només s'interromp quan el tema deriva sobre els aparellaments possibles entre els seus gossos.
Als barris de treballadors, les tertúlies se celebren als pubs populars i sorollosos, presidits per un enorme aparell de TV, que també parla de the Continent i de les excolònies i de les carreres de gossos.
Als barris baixos, on durant els anys de govern de Mrs. Tatcher la policia no gosava ni tan sols posar-hi els peus per por de no sortir-ne viva, els homes instal·lats permanentment a l'atur, que són una majoria, es reuneixen amb una botella de cervesa a una mà mentre que a l'altra subjecten el cordill amb què tenen lligat el gos. En mig de les paraulotes pròpies de la seva condició, diuen penjaments contra tot, també contra the Continent, i somien en the Colonies.
Les dones coincideixen amb les opinions dels seus homes pel que fa referència al the Continent i recorden els temps que el pare o l'avi havien servit a l'Índia o a Austràlia. Aprofiten les tertúlies per pentinar els seus gossos o bé per treure'ls les puces, segons l'estatus a què pertanyen.
Això ens explica quE, a Anglaterra, determinades qüestions són interclassistes o, com es diu ara, transversals. Que hi ha sentiments que no depenen ni de les classes, ni dels partits, ni de la religió. Ni tan sols que hi hagi qüestions que siguin més beneficioses per al país que no pas d'altres. Un cinquanta per cent d'anglesos de qualsevol procedència i condició es neguen a sacrificar la idea insular que els allunya anímicament d'Europa i de la seva construcció. Viuen encara sota l'impacte generacional d'haver estat els amos del món, i no volen saber res del que els pugui separar d'aquest somni. La convicció d'aquesta important part del país que a Anglaterra ningú li ha de dir què ha de fer és profunda. I menys que els francesos –un país al qual van alliberar de la invasió dels seus actuals socis, els alemanys, i que avui està presidit per un nan immigrat [sic]– no poden pretendre assenyalar camins a la Gran Bretanya. I no parlem ja dels alemanys. No se'n recorda aquesta “Frau”, grassoneta com una salsitxa de Frankfurt, que els tommies van derrotar les seves Panzerdivisionen? Com pretén, ara, donar lliçons!
Quan el senyor Cameron es va presentar a Brussel·les, ara fa un mes, per dir-nos que no comptéssim amb ells, no feia sinó expressar la voluntat de mig país. És el més influenciat per la subliminar mentalització “nacionalista” a favor dels interessos de la City. Quan es parla de posar impostos a les transaccions financeres globals i de refer la regulació dels estats sobre les operacions de capitals, el primer ministre torna a posar el crit al cel. Mai! El britànic és un ésser amb una tendència accentuada per make money, per fer diner. És un instint dominant, com una marca genètica, i de seguida que poden, i fins i tot quan han hagut de fer-se enrere per salvar el mobles, apliquen el seu enginy a la construcció de l'estat del benestar per afavorir la possibilitat d'integrar com a consumidors les classes mitjanes i treballadores a la seva economia.
Però jo diria que avui se'ls presenta, als anglesos, una ocasió que és la que més els encaixa, d'una manera natural, en el camí de fer diners. Avui la City ha apostat per la carta més virtual de tota la seva història, el que en podríem anomenar indústria o empresa financera. El diner pel diner. Però, de moment, a nivells macroeconòmics, els resultats els presenten problemes de la mateixa dimensió que els que poden tenir els països més endeutats d'Europa. A nivell social, han caigut en les diferències més remarcables del continent. És el país d'Europa amb un grau més alt de misèria entre els ciutadans i el més conflictiu tant pel que fa a la situació domèstica autòctona com la immigrada, amb taxes d'atur hereditàries, cosa que està comportant una divisió de la societat cada dia més profunda. Hem de creure que –fruit d'un desfici dinerista al servei molt concret de determinades classes dirigents, alhora que la seva manera peculiar d'actuar, amb un vessant genial– han construït la mentalitat del segle XX. El mercat, l'especulació, la desregulació del diner, la borsa, van establint el món que han perfilat.
En aquest moment són els precursors d'una política econòmica que ha portat Occident a la ruïna, però que per ells resulta ser la indústria més poderosa del seu país. En contrapartida, a nivell polític i social, la seva reculada és important, en l'escena mundial han esdevingut cosinets del senyor Bush, i de moment han perdut la possibilitat de liderar Europa.
El prestigi acumulat de segles els atorga, encara, confiança sobre si el seu camí és l'encertat. El senyor Keynes –que un dia ens va salvar a tots de continuar camins d'explotació i de misèria– a causa de l'abús d'un sistema curt de vista o encegat, no deu poder descansar tranquil dins el seu sepulcral refugi de la manera com ens van les coses.
