Nines russes
Constantment i arreu es repeteix que els ajuntaments són les administracions més properes al ciutadà, el darrer graó de la relació entre els governants i els governats i l'organisme en què la gent del carrer té consciència que existeix un comandament de la cosa pública. Com deia un amic, quan passes per la plaça de la Vila, de moltes viles, i veus llum a la casa consistorial és quan penses que algú es preocupa per posar ordre a l'entorn i esmerça hores a donar sentit a la política.
L'organigrama de govern és com una immensa matrioixca, la famosa nina russa pintada de colors brillants, que conté una nina idèntica, més petita, a l'interior, per tornar a repetir la jugada, fins a cinc, vuit o deu vegades. Al final, la mateixa nina, molt més petita, conté tota l'essència de la primera imatge. La matrioixca russa és la matriona, la mare, el referent inalterable. I, en l'ordre de govern, els consistoris representen el darrer estadi, petits però concentrats, i esdevenen nuclis inalterables i icones que no es poden dividir ni menysprear.
Incomprensiblement, és en aquest darrer graó on s'acumulen totes les frustracions i les mancances governamentals. L'exemple és ben clar. Ara resulta que la Generalitat deu 753 milions d'euros als organismes locals i no els paga, al·legant dificultats de liquiditat i amb l'agreujant de no voler comprometre un calendari de pagament per desconfiar de poder complir-lo. D'altra banda, el govern central no transfereix 759 milions a Catalunya, vençuts de pagament. Quantitats prou semblants com per escenificar qui en rep les conseqüències. Però, al final de la jugada, el govern autonòmic anuncia que cobrarà als ajuntaments la quota corresponent al cànon d'aigua d'aquells rebuts que no hagin pagat els consumidors: les factures impagades pels usuaris repercutiran, doncs, en les arques municipals. L'administració més propera novament en serà la perjudicada.
És com en les nines russes. La matrioixca obre les diferents capes esplendoroses i ben pintades, fins arribar al cor de la figura, aquella massissa i indivisible que aguanta el pes de les altres. En la seva soledat, és la darrera nina la que ha de donar la imatge, sense els recursos voluptuosos anteriors. Els ajuntaments, el graó final d'una administració en hores baixes.
