La mort no ens redimeix
Arran de la mort de Manuel Fraga Iribarne s'ha tornat a evidenciar l'activitat d'aquells subtils i vells moviments destinats a conservar la paràlisi. Fraga ha estat lloat per la ultradreta. Ha estat acomiadat amb un to lacrimogen per aquell segment que, potser per peresa, encara és designat amb el nom de “dreta civilitzada”. Ha estat legitimat pels que imposen la lectura pietosa de la Transició com un dels moments zen de la nostra història contemporània, cosificació de la tesi leibniziana del “millor dels mons possibles”. Ha estat reivindicat pel patriotisme d'una esquerra incapaç de rebutjar les seves pròpies ics: “Tenía el estado en la cabeza”, diu Felipe González en reconeixement a Fraga. Ha estat ponderat per aquell periodisme falsament tou, que, lluny de subratllar la continuïtat natural entre dos dictadors, va presentar només com una anècdota pintoresca l'abraçada entre Fraga i Fidel Castro. Part de la biografia de Fraga ha estat amputada per aquells sectors que només consignen el seu perfil com a polític de l'era democràtica, com a fundador del PP i com a president de Galícia. Ja se sap: l'amnèsia deliberada exigeix molt de rigor, per oblidar cal no oblidar cap detall. El resultat és que Fraga ha mort com va viure, amb impunitat, sense que el sistema democràtic li demanés unes òbvies responsabilitats en la seva participació activa en un règim dictatorial, assassí i de terror com va ser el franquisme. Un cop comprovada aquesta barra lliure de la Història i atès que fer apologia del genocidi contra els catalans surt gratis, no és estrany que el Fraga democràtic ens obsequiés de manera cíclica amb diagnòstics com: “Vam ocupar Barcelona el 1939 i estem disposats a fer-ho tantes vegades com calgui” o “A los independentistas hay que colgarlos de algún sitio”.
És cert que Fraga va tenir un paper primordial en la Transició. En aquesta mesura també hi devia contribuir la seva sagacitat a l'hora de saber veure que la democràcia podia ser un bon instrument per minimitzar el propi passat dictatorial. Però aquests dies és revelador observar com en nom de la correcció política i un fressat i presumpte elogi de la complexitat, molts analistes no gosen embardissar-se tot dient que Fraga és el que és: un feixista tornassolat. En aquest punt el relativisme estableix una aliança amb la legitimació (passiva) del feixisme.
