Em necessites

Fa uns dies, al Palau Reial de Madrid, Sarkozy va fer el que alguns diaris qualificaven com una declaració d'amor i va dir que França necessita Espanya. Després, el rei dels espanyols va posar-li el velló d'or que és una condecoració que deu fer mig dit de llarg i que només poden portar els cavallers de l'orde del toisó d'or. Comptant-hi el president francès, a la branca espanyola del toisó hi ha només catorze persones. Però, si ho busquen al google en castellà, veuran que toisó d'or és també una marca de formatges i una botiga per als nadons que hi ha a Castelló de la Plana. Deixem-ho. Un o dos dies abans –o potser en el mateix acte, perquè hi ha notícies que no són clares– referint-se a les primeres decisions econòmiques de Rajoy, Sarkozy havia dit també que Europa necessita Espanya. Potser sí, però el cas és que, si el rei va concedir-li el velló d'or és perquè el govern espanyol havia necessitat el govern francès en la seva lluita contra ETA. Qui necessita, doncs, a qui? Per poc que s'hi pensi es necessiten tots i, per poc que s'hi pensi una mica més, convindrem també que durant anys els de l'ETA han necessitat el govern espanyol per justificar els seus atemptats i que el govern espanyol ha necessitat també els de l'ETA per justificar la seva involució davant del que ells en diuen autonomies. També en relació amb Catalunya, encara que els catalans anem per la vida com si no necessitéssim ningú. Però és així? Al govern de la Generalitat li va la mar de bé acusar el de Madrid de la mateixa manera que al de Madrid li va de conya acusar els governs autonòmics. Escric tot això pensant en el que una dona que s'acaba de separar va dir-me també fa uns dies. “Amb el meu home hem arribat fins a un punt, ara ja no ens necessitem.” Hi ha moments que tots vivim en la ficció de pensar que podem anar sols. Però de seguida necessitem algú a qui explicar el que ens passa. Som unes illes encadenades.