El que és petit és bonic?
Els anglosaxons diuen “small is beautiful” (el que és petit és bonic). En economia, ens podem preguntar si la mida és o no un element fonamental per a la viabilitat. Són viables els estats petits? És evident que sí. I les empreses? És bo per a Catalunya que no tinguem grans empreses? La flexibilitat de la petita i mitjana empresa és una garantia per al futur de l'economia catalana?
En el sector financer tot indica que el nou govern espanyol, seguint indicacions dels lobbys i d'això que en diuen els mercats, està disposat a reduir el nombre d'entitats, de manera que en quedin poques i grans. El govern socialista, seguint els mateixos impulsos, va destrossar el mapa de les caixes d'estalvis, i ara el govern del PP es proposa fer el mateix amb els bancs.
En el cas de les caixes d'estalvis resulta curiós comprovar com les dues caixes més petites de l'Estat estan sanejades. Les dues són als Països Catalans: la Caixa de Pollença, a Mallorca, i la Caixa d'Ontinyent, al País Valencià. Són caixes locals, que han fet bé la feina, que no han estirat el braç més que la màniga i que ara es troben soles enmig d'un gran temporal amb enormes taurons al voltant seu. Ignoro què pensa fer amb les caixes el Banc d'Espanya. Perquè és evident que ha estat el Banc d'Espanya qui ha pretès dibuixar el nou mapa financer amb el vistiplau del govern estatal.
Ara arriba el torn (actiu) dels bancs i les caixes transformades en bancs (passiu). I també aquí es vol forçar l'absorció dels peixos petits pels grossos. Els bancs mitjans es podran quedar amb algunes caixes controlades pel sector públic, com és el cas d'Unnim i de Catalunya Caixa. El Banc de Sabadell (l'únic banc català) ha absorbit els actius financers de la CAM (Caixa d'Estalvis del Mediterrani, amb seu a Alacant) per fer-se més gran i fugir així dels projectes fusionistes.
El refranyer català sintonitza amb la dita anglosaxona, quan diem que en el pot petit hi ha la bona confitura. No ens agrada gaire el volum: “Es gros com un talòs”, o “com més alt més animal”. Potser perquè som un país petit i la grandària ens fa una mica de nosa. Però ara no es tracta de discutir la saviesa popular, sinó de treure les conseqüències d'un procés de creació de grans entitats financeres i de liquidació de les petites i mitjanes.
Si els governs creen gegants financers, que després no es queixin si els poders econòmics manen tant o més encara que els polítics. Hi ha bancs, com el Santander, que s'avergonyeixen a la seva publicitat de ser un banc espanyol, perquè el seu origen no mereix la confiança del mercat. La democràcia dependrà de les grans entitats financeres? No faig afirmacions. Només preguntes, que traspuen una preocupació. És natural que no hi hagi fàbriques d'automòbils petites, però no disposaran mai del poder dels banquers, dels que tenen diner líquid a les mans i poden decidir sobre la vida o la mort d'un govern o una empresa. I, especialment, si tenim en compte que les bestieses que han fet alguns banquers en els darrers anys superen de molt les dels polítics.
