Autonomisme putrefacte

De vegades és inevitable preguntar-se per què, malgrat la discriminació, la injustícia, l'espoliació i les humiliacions que patim els catalans, continuem dins un sistema polític, una comunitat autònoma espanyola, que només té el suport d'aproximadament una quarta part de la població. Una de les respostes possibles a aquest interrogant és que gran part de l'estament polític i de les elits, incloses aquelles que diuen adscriure's al catalanisme, han tret tacada del saqueig i de la misèria moral que ha propiciat l'autonomisme durant les darreres dècades.

Aquestes setmanes, malgrat l'encobriment de la majoria de mitjans de comunicació, ha esclatat a Reus un cas emblemàtic d'aquestes irregularitats que evidencien l'alt grau de putrefacció d'alguns sectors de les classes dirigents i que afecten amb caràcter transversal diverses formacions polítiques. Em refereixo a l'opaca gestió duta a terme per Josep Prat Domènech, fins fa pocs dies director general del conglomerat d'empreses públiques de Reus, Innova, el qual, a més d'exercir aquest càrrec, també era vicepresident del grup sanitari privat USP Hospitals i president de l'Institut Català de la Salut. Prat és un dels arquitectes de la reforma sanitària, una de les principals iniciatives polítiques impulsades pel govern d'Artur Mas.

El cas Prat, doncs, per bé que a primer cop d'ull sembla que només tingui una rellevància local, adquireix una innegable transcendència nacional perquè té relació amb el procés de desarticulació de la sanitat i perquè evidencia la implicació de diversos actors polítics més interessats a arrapar-se als privilegis del sistema que a plantejar un projecte transformador de servei a la ciutadania. En efecte, Prat havia actuat amb la cobertura política tant de CiU, durant la seva època de director general del Servei Català de la Salut (1998-2003) i en la seva participació actual en la reforma del sistema sanitari, com del PSC, ja que va ser col·locat al capdavant d'Innova en època de l'alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, i ha mantingut la seva posició només fins fa unes setmanes, amb l'alcalde convergent Carles Pellicer. Cal dir que les conseqüències de la gestió de Prat al capdavant d'Innova també són imputables a regidors de Reus d'altres partits que havien donat suport a les iniciatives escandalosament deficitàries d'aquest hòlding públic en l'anterior mandat, com va succeir amb els representants al consistori d'ICV i d'ERC, partit que va aconseguir col·locar personal de confiança en les empreses que integraven el conglomerat d'ens públics dependents de l'esmentat ajuntament.

Malgrat els indicis de malversació, d'incompatibilitats i d'abús de poder que envoltaven aquesta xarxa d'interessos creada a Reus (amb ramificacions territorials més àmplies en el sector de la sanitat), la capacitat del fenomen per esquitxar personal polític de totes les procedències va forjar un pacte de silenci mediàtic sobre la figura de Prat que, és de justícia dir-ho, només ha estat esquerdat pels articles d'Alfons Quintà al Diari de Girona i per l'aparició de nous actors polítics, com el regidor de la CUP a Reus, David Vidal, que va interposar la denúncia contra Prat davant la fiscalia de l'Audiencia Nacional. Que la presència de Prat al capdavant d'Innova estava tenyida d'ombres ja ho suggereix el fet que el gest de la CUP davant la justícia hagi motivat la dimissió del personatge de la direcció general del hòlding públic i de la vicepresidència del grup sanitari privat USP Hospitals (es manté, però, en la presidència de l'ICS). La denúncia també ha provocat la revelació del sou de Prat només com a factòtum d'Innova (un secret fins ara més ben protegit que la retribució del rei): 280.000 euros anuals, això sense comptar-hi d'altres conceptes que Prat s'embutxacava en les seves dubtosament compatibles activitats en el sector privat.

No deixa de consternar comparar els problemes de finançament que assetgen la sanitat púbica catalana mentre els tecnòcrates que han sabut moure's durant tants anys sota la protecció de la casta política han percebut aquestes retribucions esgarrifoses. Com és sabut, un cop va esclatar la notícia a través de la denúncia a la fiscalia, alguns mitjans més (com ara El Punt Avui) han seguit la qüestió, però la mordassa encara se cenyeix sobre d'altres tutelats pels poders fàctics que no tenen cap interès que s'alterin les estancades i fètides aigües de l'oasi català.

El cas Prat, tot esperant allò que pugui decidir la fiscalia, manté força analogies amb d'altres pràctiques tèrboles que han afectat bona part de l'espectre dels gestors de l'autonomisme. El patró és semblant: personatge intocable al qual retia vassallatge el personal polític fos del partit que fos, corrupteles en l'administració de béns públics, silenci mediàtic i després, quan algú destapa el forat negre, desesperació entre els còmplices de la malversació per frenar l'ona expansiva. Podem citar el cas Millet, però també ens podem referir al cas denunciat per Solidaritat Catalana (un altre nou actor en l'escenari català, per cert) de les retribucions de la Diputació de Barcelona a càrrecs cessats, les anomenades motxilles, una informació que l'actual president de la Diputació, Salvador Esteve, de CiU, continua qualificant de “secreta” i que demostra que el traspàs de poders d'una institució controlada abans pel tripartit i ara per CiU-PP no ha significat res pel que fa a la transparència.

Si alguna virtut té encetar un procés sobiranista és la d'esbandir tota aquesta brutícia que ha anat corcant la societat catalana sota el règim autonòmic. Un canvi que, probablement, només podrà ser activat per aquells que no han participat del vell ordre.