Causa

Com vostès ja han llegit en aquest diari, al jutge Baltasar Garzón fa temps que li busquen les pessigolles per haver-se ficat amb qui no devia. Que una cosa és fer detenir un grup d'independentistes catalans –pels qui ningú a Madrid es mourà, si no és per clavar-los una garrotada– i una altra és emprenyar els de sempre.

Per dir-ho d'una manera planera, al jutge Garzón hi ha molta gent que li té tírria. Va molestar col·legues de la carrera judicial amb les seves ànsies de protagonisme, però sobretot va irritar els governs espanyols en provocar incidents diplomàtics amb la pretensió de voler jutjar el sanguinari Pinochet, per posar un exemple. On s'és vist, un jutge que vulgui exercir el principi de la justícia universal! A mesura que creixia la popularitat del jutge entre els familiars de les víctimes també ho feia la tírria que li tenien els que es consideraven agreujats per la seva creixent popularitat.

A mi, el que més m'ha cridat l'atenció en el segon procés judicial, el que el jutge té obert per voler investigar els crims del franquisme, és la reacció dels que es consideren hereus de la dictadura, ja que dels que se'n van beneficiar directament gairebé ja no en queden. Com va passar a l'inici del tràmit de la llei de la memòria històrica, els debats i les pàgines d'alguns diaris s'omplen de crits i d'informacions sobre els crims que es van fer a la rereguarda republicana. Que se'n van fer, és cert. Però saben què? Totes aquestes bestieses no cal que me les expliquin, perquè ja es van ocupar prou de fer-ho durant 40 anys. Potser sí que es pensen que hem perdut la memòria.