Romuald Grané i Vilaseca
En Romuald Grané va néixer a Artés el 10 d'octubre del 1923 i la seva infància va transcórrer entre el poble del Bages i el barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona, on els seus pares van obrir una botiga de queviures el 1928. Eren temps difícils, de dictadura i de violència quotidiana, “quan mataven pels carrers”, desfermada pels pistolers de la patronal contra els dirigents sindicals de la CNT. La botiga donava just per sobreviure en un barri obrer on sovint calia fiar als clients perquè poguessin menjar. I en Romuald, encara un nen, va haver d'ajudar a la botiga i, més tard, treballar en detriment dels anys d'escola. La seva adolescència coincideix amb la Segona República i la Guerra Civil, amb el regust amarg de la violència desfermada a la rereguarda republicana i la desfeta del 1939, que anorreà els somnis de llibertat de tota una generació. Com sovint li agradava repetir, “mai he deixat de ser un nen, perquè mai he estat un nen”, ja que des dels 7 o 8 anys era l'encarregat d'anar a comprar ous, aviram i conills per vendre a la botiga.
En acabar la guerra en Romuald va entrar a treballar d'aprenent de tapisser i poc després obria el seu propi taller. Paral·lelament, va iniciar-se en el compromís polític i a mitjan anys quaranta s'afiliava a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Va ser detingut en diverses ocasions i condemnat a presó (l'estada més llarga a la dècada dels cinquanta fou de vuit anys). Treball, compromís polític, humanitat, inquietud per conèixer i passió per la seva companya de tota la vida, la Flora Salvat i Segura, defineixen la vida d'en Romuald fins que ens va deixar el passat 7 de gener.
El compromís polític d'en Romuald fou més de solidaritat amb les classes treballadores que no pas ideològic i és per això que no el va perdre ni quan fou acusat de comorerista i el PSUC li girà l'esquena a ell –que estava complint condemna al Dueso– i a la Floreta. Compromís humanitari que es va accentuar durant les darreres dècades, en què va dedicar tots els seus esforços a lluitar per fer entendre la importància de la necessitat de lluitar contra l'Alzheimer (la Floreta va morir amb aquesta malaltia després d'haver-la patit durant 26 anys) i de no tancar els malats en guetos separant-los de la família; la necessitat d'habilitar residències mixtes –amb vàlids que poden dur una activitat normal àdhuc fora de la residència i no vàlids– per tal de no fer-ne uns pretanatoris on només cal esperar la mort (aquesta és l'opció que va fer en Romuald quan ingressà amb la Floreta ja molt malalta a la Residència-Casal de Gent Gran de Mataró a mitjan anys noranta), i la defensa del dret a la mort digna.
Pels seus companys de partit, en Romuald serà recordat com un militant compromès que tota la vida va lluitar per aquells ideals en què creia i no dubto que això el complauria. Pels familiars i els amics en Romuald no s'entén sense la Flora i sense l'experiència de vida –molt dura arran de la malaltia de la Floreta– que van compartir. En els grisos anys cinquanta en Romuald era una absència dolorosa –aquell marit de la Flora que estava a la presó–, després fou sempre la veu amable i humana que hom trobava sol·lícita i disposada quan calia i, sobretot, en Romuald i la Flora foren sempre, de manera contundent, l'expressió viva d'una flama d'amor, de compromís i d'exemple que ni l'Alzheimer aconseguí apagar. Potser algú seguirà avui a la Residència-Casal de Gent Gran de Mataró retallant i guardant acuradament, amorosament, els articles de diari com ho feia en Romuald, que fins al darrer moment va mantenir viva la set d'aprendre allò que mai va poder estudiar a l'escola. Que vagi bé, Romuald.
