Els herois

Uns herois són aquests dos paletes que ara veig al teulat del bloc de pisos que hi ha al costat de casa meva. Caminen a poc a poc, buscant teules esquerdades, ara que fa massa dies que no plou i que no hi ha perill –s'entén, que no hi ha un perill excessiu– que rellisquin. Un va al davant. L'altre el segueix a uns metres. No s'han lligat cap corda i cap dels dos no porta casc.

Segur que, si un inspector de seguretat en el treball passés pel carrer i els veiés, s'afanyaria a posar-los una multa que haurien de pagar ells dos, si és que són autònoms, o l'amo per a qui treballen, que és un altre heroi perquè fa –molt segurament també– tot el que pot per poder tirar endavant la seva empresa d'un ram que està en crisi en temps de crisi. Fa dos o tres o quatre anys que trampeja impagats, deutes, pressupostos i feines que fallen, seguretats socials i ives i impostos de tota mena i que sempre apugen.

Fa dos o tres o quatre anys també, era encara l'home que explotava uns treballadors, l'home que destrossava els nostres pobles, les nostres ciutats i els nostres paisatges, el culpable de quasi tot. Però era també l'animal que estirava el carro, encara que ho obviéssim. Fa temps que s'està quedant sol, cada dia n'hi ha menys com ell, estirant el carro. Cada dia també, hi ha menys paletes com els que ell té, paletes que encara fan de paletes en temps de crisi.

També cada dia n'hi ha menys com tots els que viuen en aquell bloc. Uns altres herois que treballen o que busquen feina, que paguen impostos o que sobreviuen a base de pirmis, de prestacions a l'atur i de feines no declarades que els permeten anar tirant i que els permeten encara, encarregar de tant en tant, a contracor i molt de tant en tant, una feina a algú que treballa. Durant molt de temps, tots plegats vam viure en la ficció de pensar que l'Estat ho acabava solucionant quasi tot. Però no és així. Són els herois com ells els qui ho solucionen. I l'Estat en viu.