Més flexibilitat

Finalment, els agents socials han arribat a un acord en matèria salarial, de flexibilitat interna i negociació col·lectiva. Tot i que és una bona notícia, l'acord és clarament insuficient, fet que obligarà el govern a impulsar una nova reforma laboral. És veritat que hauria estat ideal que patronal i sindicats haguessin aconseguit un acord que afectés els temes de més calat, però això sembla impossible en el context actual. En els últims anys i de manera reiterada, determinats agents s'han enrocat a protegir únicament col·lectius de treballadors entre els que tenen feina en detriment de la resta i, sobretot, dels que no tenen ocupació, que, lamentablement, cada dia són més.

La reforma necessària, en una situació tan complexa i delicada com la que estem vivint, necessita l'adopció de mesures més innovadores i agosarades, per traslladar confiança a qui té possibilitat de donar una feina, i que seria bo que es materialitzessin abans que ens les imposin els mercats i la UE. Des de Cecot estem convençuts que cal un canvi profund que afectaria fins i tot l'Estatut dels Treballadors, que hauria d'evolucionar cap a un codi del treball que fos únic per a treballadors públics i privats, però, mentre no el consensuem, cal prendre mesures que tinguin un efecte immediat. Les mesures que cal prendre són variades i no oculto que moltes vegades de conseqüències incertes. És per això que només veiem un camí a curt termini, que és el de realitzar proves pilot amb impacte immediat, que generin confiança en la contractació. I en quins camps hem d'actuar? Doncs bàsicament en el de la flexibilització de les relacions laborals, especialment pel que fa als nous emprenedors i les microempreses que han de poder contractar oblidant passius laborals, és a dir, els costos que els suposarà incorporar una persona a la seva plantilla si després resulta que no la poden assumir i han de prescindir dels seus serveis.

Hi ha qui per desconeixement o per mala fe associa aquestes propostes amb retrocessos socials, però res més lluny de la realitat. Només hem d'observar la majoria dels nostres països veïns, com Àustria o Dinamarca, per adonar-nos-en. En el model austríac el concepte indemnització no existeix i els treballadors en cas d'acomiadament disposen d'un fons creat a partir de la contribució d'un 1,53% del salari brut anual al compte de cada un d'ells. Aquest fons es pot traslladar d'una ocupació a la següent i acompanyar cada canvi d'empresa de l'empleat. Per altra banda, Dinamarca té un dels mercats laborals més dinàmics i competitius del món, amb una taxa d'atur en els nivells més baixos d'Europa. Per acomiadar, l'empresari no ha de pagar res, només ha d'avisar l'empleat amb tres mesos d'antelació. Una vegada fora de l'empresa, la persona afectada rep una substanciosa prestació de desocupació, que pot prolongar fins a un màxim de dos anys. La mitjana de temps destinada a trobar una nova ocupació és de tres mesos.

A aquesta mesura caldria afegir-ne almenys dues més: la primera és la flexibilització en les condicions de treball. El dinamisme que ha imposat la globalització és del tot incompatible amb les posicions immobilistes que es troben sovint en aquest sentit. La segona és concebre els convenis com contractes i no com lleis, de manera que les empreses puguin adequar aquests convenis a les seves necessitats específiques. Sincerament, penso que se'ns està acabant el temps. O ho fem nosaltres o algú de fora ens ho acabarà imposant.