Crisi, consells i futur

Com era previsible, els presidents d'alguns consells comarcals han posat el crit al cel per la possibilitat que aquests organismes territorials siguin abolits per una llei del Parlament. La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, ho va insinuar en un article d'opinió i, naturalment, ja hi ha hagut corredisses per tal de neutralitzar qualsevol intent de posar fi als endolls i les prebendes. En una trobada que s'ha previst fer a l'ajuntament de Girona el proper dia 1 de febrer, ben segur que els representants dels 41 consells comarcals faran pinya i defensaran unànimement el manteniment d'aquestes estructures que sorgiren l'any 1987 com una eina de contrapoder polític que es va treure de la màniga el president Pujol per contrarestar la influència d'alguns ajuntaments i del poder metropolità de Barcelona aleshores en mans del PSC. És comprensible el crit del “no passaran!” tenint en compte els intents de suprimir-los, però algú hauria de fer entendre a aquesta gent que els temps han canviat, que el PSC ja no té ni poder ni gaire influència política i, sobretot, que la crisi econòmica que ens afecta a tots obliga a canviar moltes regles del joc, començant per la percepció de les necessitats reals, de les despeses que comporten i els ingressos que son possibles. I en aquest sentit, és evident que coses que semblaven intocables s'han de repensar justament en funció dels nous paràmetres que la crisi ens imposa. Els consells comarcals, però també les diputacions, són perfectament suprimibles. Si desapareixen no passarà res, perquè els municipis que són forts i savis, sabran ajuntar esforços i voluntats per tirar endavant projectes comuns. I, en canvi, el país s'estalviarà un munt de milions d'euros que podran ser utilitzats per coses més útils i profitoses, que no pas pagar sous d'assessors fantasmes i dietes generoses. La crisi, haurà tingut la virtut de fer-nos obrir els ulls i adonar-nos que ja res no podrà ser igual que els temps en què el rajol ens enlluernava amb sumptuosos futurs de luxe. Ens caldrà assumir el rol que no hauríem d'haver perdut mai de país que requereix més esforç de treball i menys subvencions per no fer res i, per tant, prendre decisions que ens retornin al camí del seny, de l'austeritat i del rigor. I és justament en aquest nou camí de futur que penso que és molt millor despendre'ns d'inútils càrregues improductives abans de retallar en aspectes bàsics com l'educació i la sanitat. O potser sóc l'únic que pensa així?