L'hora dels sindicats, també
La colossal acumulació de condicions radicals que està vivint la política catalana fa que l'ambigüitat i el llenguatge de doble o triple sentit siguin més difícils de practicar. L'autonomia catalana està amenaçada per l'opa hostil del govern espanyol. Però no tots els mals vénen d'Almansa: també està autoamenaçada per un Estatut d'aprovació recent, que, encara que no incloïa la clau de la caixa, va ser publicitat com “un gran acord de futur”. Ara ja ho sabem: aquella eternitat va durar uns pocs mesos. El cas és que avui, entre la pugna de la independència i la d'una jacobina limitació de les autonomies, qualsevol transvestisme del llenguatge pot conduir a la impostura. Com a prova latent d'aquest fenomen tenim els moviments d'un Mas fent malabars damunt del trapezi, tan aviat dient no a la investidura de Rajoy com donant suport a la puja de l'IRPF i altres mesures decretades pel PP, tan aviat invocant la transició nacional com poc després debilitant-la amb una metàfora de base costumista que parla de fer sargits a la Constitució.
En els caires de tals abismes, als sindicats també els ha arribat l'hora. Complint amb el guió i amb una lògica del tot coherent, els sindicats han contestat amb vehemència la política de retallades impulsades pel govern de Mas. La qüestió ara és plantejar-se si els sindicats seran capaços d'afrontar amb credibilitat el repte polític que els espera. De moment, planen dubtes raonables sobre la seva acció general. Tradicionalment acusats d'hipertròfia, d'haver abraçat el corporativisme tot abandonat uns principis generals de defensa dels drets de tots els treballadors (i aturats), els sindicats catalans ara amputen la realitat quan en els seus diagnòstics no tenen en compte el dèficit fiscal de Catalunya. ¡És tan de màgia potàgia concentrar-se en la (necessària) demanda de manteniment dels serveis socials sense referir-se a les condicions polítiques i econòmiques del context! Enmig del fragor de la realpolitik, per no cultivar deliris, no s'hi val a dir que l'alliberament no és “nacional” sinó de “classe”. La realitat, tan tossuda, té les seves lleis. Dos petits empresaris de Siurana han trencat un cordó dogmàtic tot advocant per la insubmissió fiscal. ¿De debò els sindicats continuaran mirant cap a una altra banda, ben bé com si les balances fiscals encara no haguessin estat publicades? Aquesta és la qüestió: ser o no ser d'eixe món.
