Entre l'Espinàs i jo

Rebre la veu del lector és el premi més preuat per als que tenim el privilegi d'un espai al diari. No és estrany que el degà dels columnistes catalans, Josep M. Espinàs –que publica diàriament des de fa 35 anys– acumuli milers de respostes, comentaris, crítiques, elogis, precisions, demandes, insults, agraïments dels seus seguidors fidels. Durant alguns anys fórem veïns a l'Avui i me'l mirava com un germà gran. A mi també m'arribaven cada dia cartes o trucades de tota mena, fruit del vincle sorprenent que es crea entre columnista i lector. Sovint em donaven tema per a nous papers. En tot cas, sempre eren benvingudes. Ara, l'amic Espinàs ha aprofitat algunes de les cartes rebudes per repensar temes i per fer-nos evident la complexitat de la comunicació humana, farcida de sobreentesos i de malentesos que engavanyen la comprensió quan no resulten senzillament divertits. El llibre té un títol precís i directe, Entre els lectors i jo, i l'ha editat La Campana.

Fa un parell d'anys vaig trobar una carta al director de l'Avui d'un mestre que deia textualment: “Segur que tant en Josep Maria Espinàs com en Pius Pujades, magnífics periodistes i excel·lents escriptors, els dos personatges catalans de soca-rel que més prestigi social, periodístic i humanista va donar a l'Avui en la primera dècada de la seva existència, es deuen recordar d'aquell mestre d'El Bierzo i de Ponferrada, arribat a Sitges, que era tot un clam per la no supressió de l'escola unitària i rural de la petita vila de Puigmoltó, a la comarca del Garraf (...)”. La veritat és que no recordava ni el tema ni el personatge. Sembla que ens férem ressò del seu esforç per salvar l'escola i ho agraeix al cap dels anys. (I, tot sigui dit, li recullo aquí, aprofitant l'avinentesa, perquè els elogis sempre afalaguen, ni que siguin immerescuts.) Aquesta relació que el lector intuïa entre l'Espinàs i jo en la llarga etapa que coincidirem a l'Avui també va fer que algun ajuntament em demanés un pregó o una conferència. En cada cas vaig saber que l'havien demanat abans a l'Espinàs, i com que ell no podia...

He sabut ara que amb l'Espinàs coincidim també a l'hora de fumar. Fumem amb pipa. I, ves per on, cremem el mateix tabac, un Scottish blend empaquetat a Dinamarca del qual no cal dir el nom per no fer-li propaganda. La coincidència no tindria cap importància si no fos perquè darrerament l'amic fumador de pipa té problemes per trobar-ne als estancs on es proveeix habitualment. Un amic comú, el periodista Lluís Falgàs, que va saber-ho, s'encarrega de fer-n'hi arribar des de Girona, on fins ara no ha faltat mai.

Entre els lectors i jo és un bon llibre, és l'Espinàs concentrat, senzill, clar, directe, humà i profund a l'hora.