Un nou escenari

El títol d'aquest article queda curt, perquè en els propers anys i pel que fa a la política internacional, a més d'un nou escenari, també seran nous els protagonistes, els figurants, el llibret, l'acció i, fins i tot, el desenllaç de la trama. En les properes dècades, cap imperi tindrà una hegemonia incontestable sobre els altres països. Tampoc es repetirà una situació com la de la Guerra Freda, en la qual el món es va dividir en dues zones controlades per sengles imperis que, sobre el paper, tenien un potencial equiparable, encara que després va resultar que era mentida. En els pròxims anys, conviuran en el món un nombre indeterminat de potències, unes consolidades des de fa ja temps –els Estats Units, la Unió Europea i Rússia–, i altres emergents –la Xina, l'Índia, el Brasil, etc.–; totes de diferent dimensió i força, que desenvoluparan la seva acció sobre l'escenari global, amb l'objectiu de cobrir les seves necessitats i defensar els seus interessos. Els moviments d'aquestes potències, cercant suports i procurant aïllar l'adversari, donaran lloc a una dansa sense fi en la qual s'entrecreuaran les seves respectives trajectòries. Sorgirà llavors, irresistible, la necessitat d'acomodar aquesta dansa a alguna pauta, que permeti albirar el futur amb garanties de seguretat. I aquesta pauta tan sols podrà ser una d'aquestes dues: (i) la concertació d'aliances estables, amb la finalitat d'equilibrar la partida mitjançant l'eficàcia dissuasiva de la por, i (ii) el progressiu establiment d'un ordre supraestatal expressat en normes internacionals i encarnat en institucions.

Ja fa temps que Va començAR a obrir-se pas un corrent favorable a la primera d'aquestes tesis. Així, Robert Kagan va defensar –en el seu llibre El retorn de la història i el fi dels somnis– una aliança de les democràcies enfront de les autocràcies. Kagan ja havia publicat abans, el 2003, Poder i debilitat, un altre llibre en què veia els Estats Units com “un xèrif internacional –tal vegada autoproclamat, però generalment ben rebut per tots– que té cura d'imposar una mica de pau i justícia en un món sense llei ni ordre, en el qual cal dissuadir o destruir els criminals, normalment a punta de pistola”. Però, no gaires anys després, Kagan s'ha vist obligat a rectificar, perquè ha quedat clar que la caiguda del mur de Berlín no ha suposat la fi de la història. Aquesta ha seguit i ha dissipat, d'una forma traumàtica, el somni unilateral dels Estats Units. “El món ha tornat a la normalitat –ha escrit Kagan–. (…) L'esperança d'una nova era de convergència internacional (basada en la liberalització econòmica i política) es va esvaint. Hem entrat en una era de divergència.” I, així mateix, reconeix que els Estats Units “han optat per la prevalença del poder i no per l'equilibri de poder amb les altres nacions; (…) han ignorat les Nacions Unides, els seus propis aliats, així com el dret internacional quan aquestes institucions i aquestes normes s'han convertit en un obstacle per aconseguir els seus objectius”. Però, per l'altra banda, les perspectives encara són pitjors, ja que “els dirigents de Rússia i la Xina creuen en les virtuts d'un govern central fort i menyspreen les debilitats del sistema democràtic”. Així les coses “pot ser que no s'arribi a la guerra, però, probablement, la competició global entre governs democràtics i autocràtics es convertirà en el tret dominant del segle XXI”. Cosa que significa que “el món democràtic seguirà necessitant mecanismes per conciliar les diferències i arribar a consensos”; i, en aquesta línia, “una possibilitat seria establir un concert o una aliança mundial de democràcies”, ja que “el futur ordre internacional serà establert per aquells que tinguin el poder i la voluntat col·lectiva de donar-li forma”.

L'inconvenient d'aquesta fórmula és que continua descansant en l'ús de la força, ja no unilateral –els Estats Units com a xèrif–, sinó compartida amb altres democràcies. Amb la conseqüència –com ha succeït sempre en la història– que tota aliança genera l'antagònica, de manera que la inevitable competició que sorgiria entre ambdues aliances acabaria fatalment en una confrontació armada. La història d'Europa en el segle XX, larvada durant la centúria anterior, ho demostra: la dansa de les potències europees –arrenglerades en aliances antagòniques– desembocà en la guerra europea, que destruí el Vell Continent i posà fi a la seva hegemonia mundial. Per consegüent, no cal fer-se il·lusions respecte a quin serà el destí del món, si és que s'opta per la fórmula apuntada per Kagan –una aliança de democràcies amb vocació d'imposar per la força els seus valors i interessos–, ja que aquesta provocarà inexorablement l'aparició d'una aliança contrària d'autocràcies, amb la inexorable conseqüència que la dialèctica entre ambdues donarà lloc a conflictes armats locals i facilitarà els atemptats del terrorisme internacional.

La dansa de les potències no podrà, per tant, seguir en el futur la pauta de las aliances. Aquesta fórmula és –en si mateixa– intel·lectualment burda, ideològicament reaccionària i políticament perillosa. La pauta a seguir haurà de ser una altra de ben diferent: la conformació progressiva d'un ordre jurídic internacional, expressat en normes i encarnat en institucions supraestatals, en el desenvolupament del qual els Estats Units hauria d'actuar com a primus inter pares, començant per l'establiment de les bases mínimes d'un ordre econòmic global actualment inexistent. Sempre ha estat així: primum vivere.