Joia

L'aterratge en sec de la companyia aèria catalana Spanair ha estat rebut amb gens dissimulada alegria i displicència en determinats mitjans de Madrid, que també es venen a Catalunya. Tant va emocionar la nova que alguns fins i tot van desplaçar la notícia que la seva estimada Espanya ja era líder en alguna cosa, encara que fos en taxa d'atur. I després, els comentaris d'opinió eren per sucar-hi pa. El problema d'alguns opinaries (a Espanya i aquí, no creguin) és que no saben filar prim, encara que ells es pensen que sí. La fallida d'una empresa, sigui companyia aèria o no, hagi disposat de capital públic o privat, és una desgràcia col·lectiva. D'on es pensen que sortiran els diners per pagar les indemnitzacions? Bé, si hem d'afinar, una bona part sortirà de Catalunya, com és costum des de fa segles, però aquesta és una altra història. Al capdavall, tanta alegria em molesta, com suposo que deu passar als 2.500 extreballadors de la línia aèria.

El que més em crida l'atenció és que es presenta la mort de Spanair com el fracàs del nacionalismo. Del nacionalismo catalán, s'entén. Ells, que són no-nacionalistes, menys quan juga la roja, aparenten saber de què parlen. És igual que Spanair es posés en marxa amb el tripartit i que ara governi CiU. Tots iguals. Tot és Catalunya.

Aquests són els mateixos que sí que saben
distingir –i molt bé, per cert– entre un govern
espanyol del PSOE i un govern espanyol del PP. Per què aquesta finor analítica desapareix quan examinen el nostre país? Misteri. O potser no.