Plors

De tots els episodis relacionats amb el trist final de la línia aèria catalana Spanair, el que més m'ha colpit és el de veure plorar alguns dels seus treballadors. D'acord: és lamentable que Catalunya, com a país, hagi perdut una magnifica oportunitat per col·locar el Prat al mapa internacional. Més encara, per cert, després de llegir al meu diari, que també és el seu, que Iberia va fer joc brut –legal, però brut– per ofegar la competència.

Bé: dins l'estratègia global del país, doncs, és lamentable la pèrdua de Spanair, però jo lamento més encara la pèrdua de llocs de treball. Els treballadors de Spanair, crec, ploraven perquè l'aterratge forçós va ser inesperat, perquè albiren un panorama molt negre i perquè no se senten gens responsables de la situació.

Tenen raó. Però com ells, hi ha milers i milers de persones més. Persones amb noms i cognoms que durant anys s'han limitat a fer la feina el millor que han sabut, que no és poc, i que ara es troben amb un panorama desolador.

Mentrestant, els líders europeus continuen obsessionats amb retallar tot el que es pugui. També diuen estar compromesos amb la reactivació econòmica, però em temo que aquesta declaració és purament retòrica. Suposo que els líders europeus ja s'adonen que estan dedicant molts més diners a rescatar bancs que no a generar ocupació. Bancs que, a més, no fan circular els diners perquè les empreses es mantinguin actives. Sí, perquè el dia que se n'adoni tota la gent que està perdent la feina tindrem un problema.