Condicions

Demà farà una setmana que els caps d'estat i de govern de la Unió Europea es van reunir per posar ordre en la crisi que va començar al 2007. Des d'aquell moment fins ara ja s'han reunit 17 vegades, i ja veuen com està la cosa. Hi ha una irritació creixent perquè sembla que els únics problemes que els preocupen de debò són fiscals i financers. És a dir, que per una banda hem de gastar el mateix que ingressem; i de l'altra, hem d'anar reduint el deute contret en l'època de les expectatives il·limitades. La qual cosa vol dir que tampoc podem gastar el mateix que ingressem, sinó molt menys, perquè una part s'ha de dedicar a pagar deutes pendents. Mentrestant, per evitar que els bancs se'n vagin en orris, les autoritats europees hi van abocar diners. Sí: aquests diners s'hauran de retornar amb interessos; però, al capdavall, aquests interessos, qui els pagarà? El consumidor, quan la banca torni a obrir la finestreta i es pugui suplicar un crèdit.

L'autèntic problema de la UE, que representa que havia de ser l'Europa dels ciutadans, és que cada cop hi ha més aturats. Són uns 5 milions a l'Estat espanyol, i gairebé 25 milions al conjunt de la Unió.

Panorama negre? Pitjor, perquè estan confluint dos perillosos estats d'ànim: l'ansietat i la frustració. Ansietat dels que han perdut la feina i no saben si en trobaran. Frustració dels que s'han preparat a còpia d'esforç i que ara no poden treballar, o que tocarien el cel si els fessin mileuristes. Ansietat i frustració: les dues condicions que hi ha hagut sempre al món abans dels grans desastres socials.