Faves prestades

Els mals averanys que s'aixecaven enfosquint l'horitzó 2012 de la política econòmica espanyola es comencen a complir. El dèficit ha resultat molt més gran que el presumit pel govern cessant i més del doble de l'esperat pel govern de Rajoy. Uns i altres, per diluir la pèrdua que això suposa per a qualsevol equip de govern com cal, han carregat les tintes sobre les gestions autonòmiques, cosa que, lluny de restar gravetat a l'assumpte, ha suposat una crispació més gran; més quan la fórmula adoptada, directament o indirectament, suposa més pressió a la butxaca del contribuent.

Així, la impronunciable paraula “retallada” i la seva llarga tirallonga de sinònims (ajust, sega, poda, ...) han sortit a la llum en els discursos públics de tots i cadascun dels membres del govern (encara que durant la campanya electoral de la tardor passada es tractés d'amagar). D'aquesta manera, ja ha aflorat la primera esquerda (no serà l'última ni la més greu, creguin-me, que ja sóc gat vell en aquestes arts i sé el que dic) en el panorama politicoeconòmic d'aquesta legislatura, que s'eixamplarà quan cada executiu autonòmic vulgui anar per lliure i passi per sobre dels principis d'igualtat i de solidaritat que han de regir en un Estat per afavorir els seus propis veïns, augmentant bretxes tan sagnants com la fiscal. No es pretén qualificar la mesura de radicalment inoperant, però tampoc es vol amagar que no se li suposa eficàcia ni eficiència per aturar els principals llasts d'aquesta crisi al nostre país, que, per si algú a hores d'ara, després de quatre anys de tribulació, encara no se n'ha assabentat, són l'atur i l'atonia de les inversions.

El cas és que una motxilla de 40.000 milions d'euros penja, com una espasa de Dàmocles, sobre el cap de Luis de Guindos, el ministre d'Economia, i la seva cohort (entre ells el mateix president Rajoy, qui, exercint de Rei Sol, s'ha reservat per a ell l'exercici, de facto, de la vicepresidència econòmica). D'aquesta manera, i suposem que fent pinya amb els responsables dels ministeris d'Indústria, Hisenda i Ocupació i amb l'empenta que injecta l'arenga del cap de sèrie, Mariano Rajoy (ja saben, vostès: D'aquesta se surt!), s'ha de: 1) obtenir del no-res una milionada d'euros apujant els impostos als contribuents i recortando que es gerundio; 2) culminar la reestructuració del sistema financer; 3) restituir la confiança d'Espanya en els mercats; 4) atreure inversors; 5) donar suport a la R + D + I; 6) complir la reforma laboral (encara que sembla que ara, amb un sostre de 5,3 milions d'aturats ja no és un assumpte tan urgent per als sindicats que reclamen més temps a l'executiu per posar-se d'acord ... no ho haurien d'estar ja després d'anys treballant en el mateix?), ... 7) la resta del promès en el programa econòmic de govern, ... i, per si tot això fos poc, 8) passar per l'adreçador les autonomies i elaborar mesures d'ajust, fre, estalvi o com se'n vulgui dir, que, en aquest cas, el nom poc importa...

Vet aquí que en aquest punt és quan topem amb els gegants, amic Sancho! ... I, entre els colossos, el president de Catalunya, Artur Mas, que ja ha deixat ben clar que el suport de CiU a la primera tanda de mesures d'ajust del govern central és només un “dipòsit a termini”; és a dir (per molt que vulgui emmascarar la veritable raó el senyor Mas), com es diu en aquestes terres lleoneses on visc, són “faves prestades”, que seran retornades d'aquí a pocs dies amb el suport del PP als pressupostos catalans i al pacte fiscal. De tota manera, el que ens sembla més lloable és que Catalunya assumeixi l'exercici d'una política d'austeritat real, de sanejament dels comptes públics i d'acceptació dels durs ajustos que exigeix l'executiu central amb l'objectiu d'evitar el col·lapse de Catalunya i preservar el tan preuat autogovern... Veurem qui cuina al final els esmentats llegums...