Opinió

Apunts

Convivència

Se'm queixa una mestra que ha anat amb els seus alumnes al parc de l'Escorxador de Barcelona: “Mai havia vist un pipican tan gran a tota la ciutat. A dins només hi havia un gos. La resta corrien lliures per tot el parc.” Bé, vaig pensar jo, segurament els seus propietaris no els volen tancar al pipican per dos motius: primer, perquè el recinte no es converteixi en el ring d'una baralla de gossos, amb apostes i tot. I, segon, i més important, perquè no fos cas que, al tancar-lo per fer les seves necessitats, l'animalet s'estressés.

Aquest campi qui pugui, aquest “Jo faig el que em dóna la gana” –expressió neandertaliana que acostuma a anar acompanyada de “Ei, que jo pago impostos”– s'està convertint en el signe dels temps. Cadascú mira per ell mateix i els altres ja s'ho faran. Aparco el cotxe a sobre del carril bici perquè, total, només serà una horeta (o dues), mentre dino. No m'aixeco del seient del bus o del metro (encara que sigui dels reservats), si entra una persona gran, perquè jo també estic molt cansat. M'assec a les escales de l'estació de tren encara que això dificulti la sortida de la gent.

La solució és difícil, però ja els aviso que no consisteix a fer educació cívica a les escoles. L'educació s'aprèn a la família. Després, l'escola ha de remar en la mateixa direcció, però no pot substituir l'educació que donen o han de donar els pares i els avis. Mirar cap a l'escola és una manera còmoda d'escapolir-se de les pròpies responsabilitats. Perquè, total, per això paguem impostos, oi?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.