Les relacions entre catalans i espanyols

Com és podrien millorar les relacions entre catalans i espanyols? Aquesta és una pregunta cardinal, la resposta de la qual no es gens fàcil. Històricament les relacions entre Catalunya i Espanya amb diverses alternatives, generalment no han estat bones. Espanya, més aviat el que anomenem Castella, de límits poc definits, sempre ha mostrat una prepotència i una voluntat de domini,
de control sobre el poble català, menystenint la seva cultura, però principalment la seva llengua, considerant-la com
un factor de diferenciació de
la unitat nacional.

Tot i que aquesta unitat, democràticament parlant, no crec que hagi existit mai, sí
que s'ha donat en la majoria
de les regions espanyoles, exceptuant Euskadi i, en certa manera, Galícia, la convicció que Espanya és una sola unitat, i que qualsevol dubte
sobre això constitueix un atemptat contra aquesta, i
per descriure-ho s'empra la
paraula separatisme.

La situació És així i, per ara, poc es pot fer per canviar-la. El segle passat hi va haver un intent reiterat d'intel·lectuals i polítics catalans per millorar les coses, i és cert que determinats intel·lectuals i polítics espanyols van fer un esforç per entendre-ho, i van manifestar-se a favor d'un nou clima d'entesa i de col·laboració. Avui, dissortadament, això és història amarga, i ho hem pogut veure en la seva actitud inamistosa en les decisions adoptades pel Tribunal Constitucional.

Els catalans estem, desgraciadament, en un situació d'inferioritat, malgrat la força de
la nostra cultura, la nostra
economia i la nostra projecció internacional. Per exemple, en el cas del turisme o en el rol
del Futbol Club Barcelona. Sense menystenir la nostra identitat, penso que hem de reflexionar i estudiar quina seria la política adequada per millorar la situació, sabent que no gaudim de la simpatia d'una bona part dels espanyols, moltes vegades obsedits simplement –o com a excusa– pel fet de parlar una altra llengua?

Cal recordar que Catalunya ha rebut, al llarg dels anys, una forta immigració de la resta d'Espanya, una gran majoria ja integrada, el que no vol dir que ho sigui lingüísticament en el seu conjunt, però això no ens hauria d'inquietar perquè sempre ha estat una terra de migració, de marca, com deia Vicens Vives, i els immigrats, amb el pas del anys, acaben integrant-se. Fins al punt que una bona part dels més conspicus independentistes provenen de la immigració. Em pregunto si seria molt demanar que els immigrats, que avui viuen a casa nostra, i molts se senten catalans, fossin un factor de suport d'una política d'entesa? Car ells són els principals beneficiaris d'haver esdevingut catalans, tal com els seus descendents ho palesen freqüentment. Es podrien esmentar molts factors que expliquen aquesta situació, però l'actitud dels mitjans de comunicació clarament anticatalans de Madrid, i també, en alguns casos, d'altres terres espanyoles, normalment com a exponent del pensar de les elits espanyoles de dreta i d'extrema dreta, sovint aliades amb el poder econòmic, amb l'administració central. Un consens en la formulació d'una política educativa que fes possible promoure la bona relació entre espanyols i catalans, podria ser un bon camí. Crear, per exemple, un Erasmus espanyol fonamentat en el diàleg entre les diverses cultures i llengües espanyoles. A més del castellà i del català podria ser un bon mitjà per promoure aquesta entesa.

Com establir aquest pont? La primera pregunta que hem de fer és què hi podem fer els catalans? Tinc la temença que els partits polítics catalans, i els espanyols establerts aquí, per una raó o per una altra, no estan clarament conscienciats que aquesta és una exigència ineludible. Un possible camí seria que les institucions més representatives de Catalunya, sense apriorismes, s'integressin en un moviment social d'ampli abast que ho tingués per objectiu. Crec que és una
fita assolible. Catalunya ha
palesat sempre la seva capacitat d'acció i d'integració. Tant de bo fos una realitat. Estic, potser, somniant.