Desconcert sota la toga
Malament quan en un partit de futbol l'àrbitre es converteix en el protagonista. El bon funcionament del partit aconsella que l'equip arbitral passi desapercebut, xiulant el que correspon i ensenyant les targetes necessàries, uns judicis que podran ser discutits però que seran indiscutibles si qui ha de posar ordre s'ha guanyat l'autoritat, en la certesa de la pràctica de joc net i gens dubitatiu. Un bon àrbitre, doncs, potser no es fa un nom, encara que atresora un prestigi.
No n'entenc gaire, de les lleis que regeixen la justícia, ni del que és legal o legítim, quan regeixo els meus sentiments en base al que considero la lògica. Tampoc no m'agraden els personatges estrella, que semblen entestats a moure tots els fils del bombo i plateret. Encara, pel que he seguit durant temps als mitjans, dubto de la manera d'alguns procediments i instruccions d'aquest jutge que ara han declarat incompetent i han llançat a les profunditats de l'avern. I contínuament recordo aquelles paraules del que fou alcalde de Xerès, Pedro Pacheco, quan expressà que “la justicia es un cachondeo”.
Ara resulta que Baltasar Garzón és condemnat a galeres pel fet d'espiar una banda de mafiosos (bé, suposadament) agrupats en el cas Gürtel, quan el mateix judici contra aquests ni tan sols ha començat. A l'horitzó, un pretès sindicat ultradretà Manos Limpias espera una nova condemna de Garzón pel fet d'haver intentat escatir les complicitats de Franco en determinats crims contra la humanitat. Entre uns i altres, jutges, fiscals i advocats, interpretant la gran comèdia de la vida, sembla que tot es mou
per interessos personals i/o polítics, al marge de qui té raó.
Tot molt desconcertant, quan encara és calent tot el procés de Camps i Costa, a València, mentre se'ns assegura que Millet i Montull no assassinaren Kennedy, quan el cas Pretòria s'amaga sota les catifes de l'oblit i anem sabent d'un munt de judicis que no prosperen pel fet de prescriure els suposats delictes. Talment, Pedro Pacheco devia tenir molta raó quan deia el que deia. Trenta-cinc anys d'intent de vida democràtica no han aprovat moltes assignatures pendents i la reforma del poder judicial n'és una. Comença a ser hora de posar-hi remei.
