Caricatures

Els nostres orgullosos veïns estan passant un mal tràngol. El judici a Garzón a continuació del judici a Camps ha aixecat polseguera universal; hem de sumar-hi el cas Urdangarin i, ai, horror, el moll de l'os de l'honor patri: l'esport espanyol acusat de dopatge! Això sí que no. Però és que a més, tot el món ha pogut veure les genuflexions de Luis de Guindos, ministre d'Economia espanyol, captades per un micròfon indiscret a Brussel·les; l'home deia: “La reforma laboral serà extremament agressiva”, i ho deia davant la indiferència cortesa dels seus interlocutors. Això ha de fer mal, si ets orgullós. Pensem, com a antecedents, que el fet que sigui Angela Merkel la pièce de résistence de la política europea, constatant-se així que els afers espanyols els mena una dona que a sobre, ai, senyor, prové de l'Alemanya oriental, i que de segur deu tenir algun tèrbol passat comunista (?) (i no us penseu que no hi ha catalans que no es queixen del mateix: el provincianisme imitatiu és dolorosament profund); i, encara més, pensem que allò del dopatge ho han caricaturitzat els francesos. Ai, senyor, senyor! Si hi ha algú antifrancès en aquest món és un bon espanyol; encara més, si voleu saber si algú és espanyol, la prova del nou consisteix a preguntar-li què opina dels francesos: si en diu pestes, és espanyol; si en diu una de freda i una de calenta, és de qualsevol altra nacionalitat; si només en diu meravelles, és francès.

Els nostres veïns ara mateix se senten humiliats; obliden que han propiciat una crisi arrebossada de corrupció i que Europa és l'única esperança que s'albira; si vas a demanar, doncs mira, com el De Guindos, t'inclines i xiuxiueges que tu escanyaràs la teva població tant com calgui, però sisplau, sisplau, sisplau, no ens talleu els crèdits.

Per acabar-ho d'adobar, el govern francès ha legalitzat TV3 a la Catalunya del Nord. Són molts gripaus per engolir.

I els nostres dirigents? Aprofiten les febleses alienes, com faria qualsevol bon contrincant? Doncs, no. Tot el contrari. Són tous. Els dedico una moraleta clàssica: “Quan una persona dubta massa temps què ha de fer, és perquè secretament ja ha decidit de no fer res.”