L'independentisme i la seva necessària internacionalització
Hem de ser capaços d'incorporar el gran actiu i únic recurs natural de què disposa Catalunya, el capital humà
El sentiment independentista de Catalunya està experimentant un notable increment. Catalunya va perdre la seva independència el 1714, l'onze de setembre, amb la caiguda de Barcelona, i el 1716 amb la promulgació dels decrets de Nova Planta va ser annexada a Espanya. El terme nació té una connotació predominantment política. Una nació és un poble en què una part significativa de la població té l'objectiu de constituir un estat propi o de mantenir-lo si ja el té. Tots tres conceptes, nació, poble i estat, estan estretament interrelacionats, s'imbriquen amb el de democràcia i incideixen en la idea de la legitimitat del poder, inherent a la mateixa noció de comunitat política, sense el qual quedaria desarticulada. La sobirania n'és la força de cohesió en cristal·litzar el binomi comandament-obediència que necessita tot grup social que pretengui existir. El seu concepte va quedar històricament lligat a dues evolucions, el naixement de la monarquia absoluta i la formació de l'estat modern, i troba la seva màxima expressió a la pau de Westfàlia amb el sorgiment del concepte estat-nació, que s'atorga en exclusiva l'exercici d'atribucions sobiranes, com ara el monopoli de la violència dins el propi territori, la qual cosa suposa l'establiment de fronteres i la seva inamovibilitat i, conseqüentment, el de la diplomàcia, ja que les úniques fonts de dret internacional són els estats.
Les revolucions democràtiques del segle XVIII, la de la independència americana i la francesa, van suposar l'aparició dels conceptes de poble i nació. El suport de la sobirania ja no és l'estat, és el poble o és la nació. Al segle XX el model westfalià entra definitivament en crisi i ha de cedir la plaça al sistema sorgit de la Carta de les Nacions Unides el 1945. El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta una dimensió jurídica que n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. La Carta va ser signada a la Conferència de San Francisco el 26 de juny de 1945. El 14 d'abril de 1945, quan encara s'estaven fent els tràmits de la primera reunió, celebrada el 25 del mateix mes, els membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya residents als Estats Units van presentar un document que van denominar Apel·lació a les Nacions Unides. Aquell escrit conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 67 anys després: “Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.”
Hem de ser capaços d'incorporar el gran actiu i únic recurs natural de què disposa Catalunya, el capital humà. Hem de capitalitzar les nostres relacions internacionals i crear una xarxa de complicitats que ens permetin expressar la nostra veu per obtenir, arribat el moment, el necessari suport internacional i assolir una Catalunya lliure i sobirana. No només les institucions, que també. La independència és la fita dels catalans i les catalanes de totes les tendències, perquè el país som tots. Tots els que considerem la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà.
