On vas, Florentino?

L'escàndol que s'ha organitzat al voltant dels fitxatges multimilionaris de Florentino Pérez al Real Madrid, és una mostra de com ha canviat, en poc temps, la nostra percepció col·lectiva en relació al valor dels diners. És una mostra que no hi ha només un canvi de realitat econòmica, sinó també un canvi en els valors dominants. Durant els anys del boom econòmic a Espanya, les xifres estratosfèriques que movien els clubs de futbol havien deixat de causar escàndol públic. Al contrari: eren una mostra més que Espanya nedava en l'abundància i creava riquesa del no-res, eren una prova del miracle espanyol. Els joves veien en els seus ídols esportius un model a seguir, i tots plegats ho havíem assumit com un element del paisatge. Però la realitat ha canviat dramàticament: la greu crisi econòmica que estem travessant ha canviat també l'escala de valors col·lectiva. Les xifres de l'atur, darrere les quals s'amaguen tants i tants drames personals i familiars, ens han canviat de cop el nostre món. La prioritat absoluta és la lluita contra la crisi i contra l'atur, i totes les altres qüestions hi han quedat supeditades, amb raó. La bondat de totes les actuacions polítiques i socials la jutgem ara en funció d'aquest paràmetre, i no n'hi ha per menys.

I doncs, com és que Florentino Pérez no se n'ha assabentat? No s'adona que, de sobte, aquestes mostres d'ostentació provoquen un fort rebuig ètic i, fins i tot, estètic en els espectadors? (que el mateix fet ha passat d'ésser cool a ésser hortera). Per a aquells que pensem que la sortida de la crisi arribarà per un canvi en les bases de l'economia i també en els valors de la nostra societat, que el Real Madrid hagi pogut obtenir els diners que avui no poden obtenir les famílies i les empreses, és xocant i escandalós. Florentino, per a molts, és un símbol de la resistència numantina d'alguns davant la necessitat de canviar que ens imposa la crisi actual. El missatge que ens envia és ben clar: la crisi és una crisi cíclica de la qual sortirem reprenent el camí del consum desbocat basat en l'endeutament. Els remeis són els d'abans. Si fins ara havia funcionat, continuarà fent-ho.

Per als que pensem que la sortida de la crisi vindrà del canvi, i que res no serà igual quan reprenguem el camí del creixement, la forma de fer de Florentino és un revival un xic obscè de l'ultraliberalisme dels noranta, que avui està fora de lloc. Només haurem d'esperar uns mesos per veure l'evolució de tot plegat.

(*) Diputada al Parlament (www.piabosch.cat)