LA GALERIA
ANC a Girona
Diumenge 12. Presentació de l'Assemblea Nacional Catalana a Girona. Castellers a la plaça del Vi, suposem que per allò del poble que fa pinya. Munten un pilaret de quatre i a l'enxaneta se li escapa la bandera. Tot seguit, marxa independentista cap a l'Auditori. Estelades de triangle blau amb l'estrella blanca i estelades de triangle groc amb l'estrella roja. “Algun dia ens posarem d'acord amb la bandera?”, sento que algú demana. Gegants (de paper maixé), armats (d'època romana) i percussió (de carnestoltes). Colossos, tambors i vent, doncs, que no dissuadiran enemics ni ensorraran cap Jericó. Moltes bufes i pocs trons. Ni mitja bufetada no haurien d'esmerçar-hi quatre legionaris ultradretans que s'hi presentessin a armar gresca. Per sort no hi ha trabucaires disparant salves de fogueig i així no s'arrodoneix la metàfora. El seguici arriba a l'Auditori trenta minuts abans del que estava programat i es troba les portes tancades. Una altra metàfora? A dins, una bandera estil Plaza de Colón inhabilita tota una ala de la llotja superior. Entren barretines populars i poques corbates cares (ni mitja bufetada financera, per tant). També hi ha algun filòsof estimat. Però hi ha estrategs, diplomàtics, juristes per entomar les bufetades de l'Estat i els paranys del CNI? “Som mil dos-cents!”, crida un orador. Bé, uns quants milions més i això ja està fet... L'alcalde felicita el moviment: “Que sigui per molts anys!” (home, alcalde, no es tractava precisament del contrari?) Després Pepe Rubianes es reencarna en un altre monologuista i dispara unes sèries ordenades de “cabrons de merda” i “mangants sarnosos”, tres o quatre “fills de puta” i la quantitat suficient de “fotre's”, “ben parits”, “hòsties” i “collons”. Finalment, ens ensenya els calçotets. L'oradora que el segueix hi posa bromur amb una demostració que l'art de l'eloqüència (indispensable per mobilitzar les masses) no és pas el seu fort... I així arribem al cant final d'Els segadors. I la gent s'aixeca. I el cronista s'aixeca també. I malgrat la buidor de l'acte, malgrat el temor que tot això acabi en una enorme frustració, canta emocionat i en sincera comunió amb els altres mil nou-cents noranta-nou compatriotes. No sap pas si anem bé, però té clar que no és el moment de grans crítiques. S'hi ha de ser i que no se'n parli més...