Rescat d'una premsa combativa
Aquests dies ha fet trenta-cinc anys (era el febrer de 1977) que un grupet de periodistes catalans, que havíem acudit a Barcelona de distintes procedències comarcals per exercir-hi l'ofici, vam crear el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya i vam editar, durant quatre anys, la revista Userda, que va tenir un cert predicament, amb el subtítol Informació, crítica i alternativa ecològica.
Si jo ara evoco aquesta publicació i aquell moment, ja històric (per bé que actual, pel fet que moltes de les coses que hi dèiem continuen vigents, i encara més agreujades), és perquè va suposar el nostre bateig de foc, el d'una generació que, no havent fet pràcticament política clandestina de partit, gosava plantejar en els mitjans públics qüestions que afectaven el conjunt de la catalanitat: el territori, els recursos naturals, l'energia, l'espai agrícola i la necessitat de desconcentrar el poder urbà.
Tot això –embolcallat aquells anys amb l'aura que aportava l'ecologia com a ciència al servei d'un millor ordenament social– sonava a música celestial als partits que preparaven l'ofensiva per al seu assentament futur, el que han realitzat durant tot aquest llarg temps. Els integrants d'aquell Col·lectiu (Santiago Vilanova, Jaume Reixach, Josep Català, Jordi Cortadellas, Alfons Ribera i jo mateix) aviat vam veure que les passaríem magres amb la transició que ens preparaven, que no era altra cosa que el monopoli institucionalitzat de la democràcia per part de tots aquells antifranquistes (i d'altres que no havien tingut res a veure en cap lluita) que per fi sortien a la superfície pública.
Nosaltres no formàvem part de cap família política homologada i, pel nostre temperament i vivències populars, érem contraris a tot el que suposés excessiva representació delegada, concentració de poders i simplificació de les anàlisis de la realitat, perquè crèiem –i la mateixa realitat ho ha demostrat– que aquests esquemes d'actuació han estat –i són– els que han permès el desori polític, econòmic, social i ecològic que està vivint ara mateix el país. Per tant, ja no cal ni dir que vam ser progressivament bandejats, primerament dels mitjans on escrivíem, i que els nostres plantejaments d'alternativa ecològica per a Catalunya (que vam esbombar de totes les maneres possibles: d'articles a llibres, de conferències a congressos i de campanyes a manifestacions) van ser menystinguts com a “utòpics” i gairebé “antisocials” pels nuclis dominants de les noves castes regnants: la política, l'empresarial, la periodística, l'editorial i la científica.
De manera que vam haver de fer ranxo a part, però, al cap i a la fi, amb limitacions, la nostra veu es va fer escoltar, va arribar allà on no volien sentir-la i, el que més ens satisfà, va poder contribuir a formar una inicial xarxa d'indignació popular que, amb el temps, ha esclatat per tots els racons de Catalunya.
Si jo ara explico aquesta història –que vaig viure intensament– no és per cap vanitat o per fer victimisme com, malèvolament, se'm pot atribuir, sinó per rescatar la noblesa amb què vam actuar en favor d'un periodisme que, en el camp de la informació sobre els atacs empresarials i dels governs a la naturalesa, també havia de ser de combat, com ho eren, també en aquella època, el periodisme de barris, el judicial, el polític o el cultural. Però aquests periodismes crítics –informats, documentats i contrastats– van ser, progressivament, com el nostre, arraconats, perquè els nous estaments dirigents –un cop ben sabut el paper que pertocava a cadascú– van decidir un bon dia, cap a 1980, que la “xauxa llibertària” de la transició s'havia acabat.
I així hem anat passant fins ara, una història que, per a qui vulgui, està escrita en documents col·lectius o personals (que ens hauria agradat, és clar, que hagués estat més tinguda en compte pels dirigents polítics i culturals d'un i altre bàndol partidista, que s'han deixat seduir per figures europees, quan aquí també hem tingut pensament propi, i de base, en aquestes matèries). I, si no, vegeu la bibliografia –no pas escassa– dels qui vam començar aquesta aventura i continuem donant-ne testimoni, sense anar més lluny, aquests dies, en què apareix el darrer dels llibres de qui fou director d'Userda, el llegendari Santiago Vilanova, sobre el cas de Fukushima, després d'haver examinat també els accidents de Harrisburg i de Txernòbil. Vinc a dir que ens n'hem fet un tip, sabeu?
