Vine al mar

Heus aquí l'anunci que publica una companyia de creuers que es presenta com la que té la millor flota de creuers del món: “Viu el mar des del mar.” Ja sé que l'acudit és inoportú i senzill, però el mar des del mar també el van poder viure tots aquells pobres passatgers que descobrien –en els anuncis també ho solen dir així– el Mediterrani més insòlit des del Costa Concordia. Alguns ja no el podran veure mai més. D'altres, no se sap ni on paren. Abans, però, tots ells van tenir l'oportunitat de descobrir el mar passejant per les cobertes de proa i de popa, d'estribord i babord, van assaborir-lo en parella o en família o en colla d'amics a qualsevol dels cinc restaurants o dels quinze bars que hi havia al creuer, van poder endinsar-se, però com en un joc o com en una broma, a la piscina de talassoteràpia de què disposava. Les propietats curatives de l'aigua del mar. La salut i el relax i tots els beneficis psicològics que expliquen que ens porta el mar. “Brisa marina”, diuen. I sembla que tot canvia només de dir-ho, i que el món i que els que som d'aquest món som atents i amables i disposats a fer-la petar amb alegria. Veig al Youtube un vídeo d'un amic. Dura tres minuts. Només s'hi veu el mar i uns núvols que passen perquè tot passa, i un tros de costa que seria verge, si no fos que hi ha una casa, perquè on és que hi ha un tros de costa sense cases? Fugim de tot quan som al mar. Un parell de vegades, he vist el mar sense veure'l. És quan m'ha agradat més. Tot era boira, les onades eren a prop, però semblaven lluny, també la sorra. Del mar arribaven les sirenes d'unes barques d'arrossegament que treballaven molt a la vora. S'ho enduien tot. Sardines i anxoves, verats i sorells. Heus aquí el mar: una garoina oberta amb un ganivet, que té el gust del mar i l'olor del mar i que és un cadàver.