Una mica de ‘konodimoo'

Segur que quan el senyor Carlos Dívar va comparar, l'altre dia, el català amb el mandinga tenia al cap el reportatge publicat per aquest diari fa un parell d'anys. Sota el títol de “Quan el mandinga és proper”, el reportatge parlava de la tesi doctoral de Berta Crous per la Universitat de Girona que havia estudiat els paral·lelismes entre el català i el mandinga. La llengua citada pel president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem és “una llengua comuna” –eh que m'entén– per a molts africans que viuen a Catalunya, com ara els gambians i els senegalesos.

Segur que el capitost suprem de la justícia espanyola –suprem em fa pensar en personatges grotescos del teatre d'Espriu, que Dívar diu que ha llegit– coneixia la tesi doctoral. Segur. Però va pensar que, a més, faria aquesta ofrena a l'entreteniment col·lectiu, alimentaria les brometes al Twitter, perquè a cal mandinga són una mica així: entomen la mica de cleca que els recorda en quin estat i en quin Estat es troben, i paren l'altra galta per riure una mica, foc d'encenalls, que no ha estat res i qui dia passa any empeny, i cada any un xic més enrere, com els crancs, que massa avantguardista que era la Constitució i la Pepa mateixa.

I així estem, agafant una mica de konodimoo –mal de panxa, segons el reportatge que segur que coneix el murri d'en Dívar–, engrunant un temps inestimable, fent el hàmster en horitzons gallinacis i anar prenent certeses: no sé quina sortida ni quina confiança hi pot haver en mans d'aquests privilegiats imaginaris mentals.