Entre la sobirania i la dignitat
Sembla que, finalment, els escocesos tindran un referèndum per decidir si se separen o no del Regne Unit. La deriva del cas podria ser sorprenent per als qui estan acostumats a sentir un cop i un altre cop –des de fa segles, si la memòria s'acumulés en els gens– que les aspiracions sobiranistes dins d'un Estat constituït són un criminal, demoníac deliri: resulta que als centralistes de Londres no tan sols la qüestió no els accelera els pols ni els fa perdre ni un minut de son, sinó que han dit als escocesos que res de plantejar millores en l'autonomia financera més o menys tèbies o agosarades, que res de mitges tintes, que la pregunta ha de ser clara: voleu ser independents, sí o no? No hi ha constància que cap llamp diví hagi caigut del cel per fulminar Mr. Cameron i els seus adlàters, mal que cada cop que s'han plantejat de manera més o menys consistent i seriosa a Espanya qüestions secessionistes l'espasmòdic atac d'urticària ha estat al nostre oest tan general i terrible que, amb una certa esgarrifança, un no ha pogut menys que alegrar-se que les tortures i la foguera hagin estat abolides de les pràctiques judicials d'aquest país.
Els anglesos –dit el terme amb propietat, o sigui els que governen des de Downing Street– no són ni delirants ni idiotes; al contrari, mostren una intel·ligència política i emocional de la qual, no sé dir si per sort o per desgràcia, no semblen disposar els qui governen des de Madrid. Si en l'afer escocès es preguntés a la ciutadania per una millora del finançament, o per una ampliació de competències autonòmiques, sembla que molt possiblement el resultat seria “sí”. Però, un cop analitzades les balances de poder econòmic, els anglesos saben molt bé que davant de l'oferiment de la llibertat total, i per tant de la total responsabilitat, hi ha el cent per cent de possibilitats que la resposta dels escocesos serà “no”.
I des de Catalunya, un s'obliga a preguntar-se com és que als polítics de Madrid –tant socialistes com de dretes– se'ls apareixen tots els dimonis quan se'ls parla de sobirania d'algun del seus territoris, en especial de Catalunya. És que la diferència rau en l'atavisme cavernari de la sagrada unidad de España? Sí, sens dubte, però hi ha un altre factor determinant, l'econòmic. El PIB del territori escocès està per sota del del conjunt de la Gran Bretanya i, per tant, deixar anar Escòcia no porta a un empobriment del Regne Unit. En el cas de Catalunya i Espanya és al contrari: per a Espanya seria un mal negoci quedar-se sense Catalunya, al marge dels problemes d'identitat. Queda el joc de les hipòtesis sobre el resultat d'un referèndum amb la pregunta que es farà als escocesos feta als catalans. Les enquestes diuen que ara mateix també els catalans, tal com segurament faran –o no?– els escocesos, dirien que no.
D'on ve, doncs, el pànic visceral que les pulsions independentistes susciten en els espanyols? No pas de l'expectativa immediata. O sí, depèn com es miri: permetre un referèndum sobre la qüestió comportaria cedir en una qüestió de principis: que la secessió de qualsevol part de l'actual territori formalment espanyol és implantejable. Encara que el resultat fos contrari ara, o d'aquí a cinc anys, el sol fet d'haver obert la porta seria deixar un ou de serp del qual pot sortir el monstre en un futur, tant hi fa com sigui de llunyà.
Els senyals que arriben d'Europa no ajuden a la comoditat política dels centralistes espanyols. Als fets d'Escòcia s'hi afegeix la notícia que els lands més rics d'Alemanya volen revisar la seva contribució fiscal al conjunt del territori federal. Vaja, que els rics estan cansats i volen pagar menys. No m'aturaré a imaginar les diferències de forma i de fons que deuen fer que el cas alemany no sigui extrapolable a Espanya, o sigui els arguments que el Sr. Rajoy es traurà del barret de copa quan el català de torn li pregunti al Congrés dels Diputats com és que els bavaresos sí i nosaltres no.
Entretant, des d'un enèsim exercici programàtic, el Sr. Mas ha fet ensenya de la seva singladura legislativa la millora del finançament, això que, de manera al meu parer inconcreta i etèria, o sigui amb no gaire significat, en diu el pacte fiscal. La resposta del Sr. Rajoy ha estat anunciar una nova norma en virtut de la qual els pressupostos autonòmics tindran un límit per llei, i a més podran ser fiscalitzats des del govern central de manera molt més directa i eficient que fins ara. Renuncio a trobar una expressió per qualificar-ho, perquè les úniques justes i apropiades són obscenitats impròpies d'una plana d'opinió.
Davant de tal atemptat a la dignitat d'un col·lectiu de set milions de ciutadans, en declaracions a un mitjà de premsa estranger el Sr. Mas ha dit que, si el poder de Madrid no atén les demandes dels catalans, els catalans hauran d'optar per emprendre la pròpia via. Doncs bé, senyor president, no ens enfrontem a una hipòtesi de futur, no som davant d'un condicional contingent, sinó d'una realitat en la plenitud del present que reitera fins a la putrefacció la realitat dels últims cent anys, o tres-cents, depèn com ens ho mirem. Per tant, no sé pas què més vol, després de la bufetada número quatre-cents –o és la cinc-cents?– no sé quina llum feridora esperem que descendeixi de les altures. No podem continuar advertint i amenaçant si després som incapaços de moure'ns, perquè per aquí només anem cap a la indignitat, que és on ja som ara mateix. És un altre, cal imaginar, el que vostè en diu el propi camí dels catalans. Doncs quan vulgui, ja ens hi podem posar.
