Trenta-tres anys... i un dia

Estàvem repassant el balanç de la seva empresa. Els números sortien bé. En poc temps havia edificat una indústria càrnia, partint de zero, i ja aconseguia resultats importants. Encara que sempre ha estat home de poques paraules, i enemic d'ensenyar els seus sentiments, de cop va dir una expressió com: “M'agradaria poder fer alguna cosa per la gent, i no només fabricar.” No me'n vaig estar. Em va semblar que era un bon moment per parlar-li d'El Punt Diari, que havia estat fundat dos anys enrere amb pretensions de ser lliure, democràtic i català, però sense capital, sense mitjans i amb una forta politització conflictiva, i que llavors ja passava per un moment delicat. Era un miracle que continués sortint. Necessitava algú que manés, que posés ordre, i que garantís la continuïtat. Així que li ho vaig dir. I ni em va contestar. Va girar cua i se'n va anar. Però al cap de vuit dies va tornar a venir i em va etzibar: “Allò que em vares dir d'aquell diari... podem parlar-ne.” Ras i curt.

El vaig posar en contacte amb David Marca, que era el president del consell d'administració. Ells van parlar, i d'aquella conversa en va sortir la vinculació de Joan Bosch al diari. Ell i el seu germà van començar pel més elemental: fer neteja, en molts sentits. En aquell local del carrer Joaquim Vayreda hi faltava de tot i hi sobrava mala jeia. Amb pas segur, van convertir-lo en una empresa, al temps que hi vinculaven gent que podia orientar ideològicament. Bosch havia seguit l'evolució de Presència des dels anys del franquisme, i sentia admiració per Narcís Jordi Aragó i els equips que havien aguantat aquella bandera. El Punt Diari n'era l'hereu en molts sentits. Per aquest sol motiu –no massa expressat– s'implicava en l'aventura.

A la vida no n'hi ha prou amb il·lusions. És imprescindible materialitzar-les amb fets tangibles. D'aquí va venir la incorporació de bons periodistes, de mitjans informàtics, d'un domicili emblemàtic –la Farinera–, de les rotatives... i la voluntat de guiar-se per part d'un consell editorial format per persones de diferents procedències. Allò que era un embrió de diari, al qual havien vaticinat una mort anunciada... es va convertir en un projecte de volada, davant l'admiració –i a vegades l'enveja– de propis i estranys. I ell mai ha demanat res. Mai n'ha tret res... si no és la satisfacció per la feina ben feta.

Ara s'ha produït el relleu. Entra a regir aquesta empresa un altre home –Joaquim Vidal i Perpinyà– que té una llarga història de mecenatge, d'implicació en projectes i d'èxit. L'un i l'altre –cada un amb el seu estil–ens fan creure que no estem perduts... quan encara hi ha persones, com aquestes, capaces d'afrontar reptes tan importants, per sentit cívic i patriotisme.

Trenta-tres anys són els que han passat des de llavors. Un dia, el de dijous passat, quan ambdues parts signaren l'acord.