Unitat, unitat i unitat

Quan jo era jove, els jerarques solien incrustar
en els seus parlaments unes paraules que es
van fer cèlebres: “El mosaico variopinto de las
regiones de España.” Cosa que volia dir que això era un pou de diversitats però que, si vols per força, formaven part d'una “unitat”, sagrada,
superior, intocable i emblemàtica. Això era una dictadura, i els ciutadans... els uns callaven, els altres aplaudien i la majoria patien.

Quina és la meva sorpresa quan veig que un victoriós PP, endut per la febrada de l'èxit, i havent abandonat el que un geni de la política va anomenar “maricomplejines”, repeteix aquell emblema. Perquè la “unitat”, aquella que configura el bon patriota espanyol, torna a estar en boca dels jerarques. Tant se val si és l'espectacle acrobàtic de la Camacho com el del solemne
i fatigat Rajoy. Unitat, unitat i unitat.

Em pregunto per què han tornat a posar de moda “el mosaico variopinto”, i per què insisteixen tant en una unitat que afecta les casernes, els consells de ministres i els jutjats de guàrdia, però no la gent de debò, la que circula pel carrer, la que veu la televisió i es fa un tip de riure –i de plorar, ai las!–, i em contesto que alguna cosa els pica quan es rasquen tant. Potser la paraula Catalunya és ara més incòmoda. Potser mai havíem cridat tan alt, tan fort i tan lluny la paraula independència. O potser és que la famosa “unitat” i la famosa Constitució i l'egrègia herència de Franco s'esmicolen. O potser és perquè la inèpcia de què han fet gala els dirigents espanyols els darrers vint anys ha fet forat en la
innocent població, que no vol més fantasmes que els prometin que no hi haurà pujada d'impostos i que, de seguida de tastar poder, apugen els impostos, per posar només un exemple.

En efecte: Espanya té una mancança alarmant de dirigents amb solvència. N'hi ha prou de fer una ullada als consells de ministres i veure les velles, repetides i cansades cares que ja ens sabem de memòria, sense esma de cap bri de renovació.

I Catalunya? Catalunya estrena entusiasmes, analitza situacions i assaja utopies. I
no tingueu dubte que els avenços assolits
ja no tenen retorn. Ja ho veureu, si no.