Un estat ecològic

Com hauria de ser l'Estat que molts catalans reivindiquem per sortir de l'atzucac espanyol? Hi ha un sector de l'independentisme actiu que vol deixar aparcat aquest debat fins al dia que el nostre Parlament voti per majoria a favor d'aquest ideal patriòtic. Jo no sóc, però, dels que pensen d'aquesta manera, ja que considero que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) s'ha creat precisament per començar a discutir, sense complexos, les característiques que ens convindria que tingués el nostre Estat dins la Unió Europea. Aquesta és la raó per la qual s'han constituït les seves sectorials de caire transversal.

Sense voler avançar-me a les conclusions, resulta evident que l'estat que hem de construir no s'hauria d'emmirallar en les estructures dels estats-nació que hem conegut i patit, la majoria de caire colonialista i espoliador; instruments al servei de l'ordre i el control d'un sistema de creixement il·limitat que ha acabat essent dirigit per grans corporacions transnacionals econòmiques i financeres. Sentir-nos europeus de ple dret no ens obliga a imitar aquests estats colonials i militaristes constituïts sobre l'horror dels genocidis, com deia Denis de Rougemont.

L'Estat català ja no pot ser el model que albiraven Prat de la Riba i Macià. Criteris i imperatius ètics i morals, resultants de la història de les guerres mundials, ens fan aspirar a un estat desmilitaritzat i desnuclearitzat, característiques que facilitarien el suport de la comunitat internacional. De res no ens serviria disposar d'un exèrcit de terra, mar i aire o invertir en una despesa insostenible per adquirir míssils que no apuntarien enlloc. Seria absurd gestionar també un parc atòmic civil en el marc d'Euratom que no podrien finançar.

Un Estat pacifista no vol dir que no tingués estructurada la seva defensa civil i un sistema de seguretat interior i exterior coordinats amb els serveis europeus de lluita contra el terrorisme, el narcotràfic i el crim organitzat. El debat seria si ens hem d'aixoplugar o no en l'OTAN. Recordem la posició antiatlantista de la majoria dels catalans.

El nostre seria un estat pensat al servei del poble, no en forma de tecnoestructura opressora i orwelliana com han acabat convertint-se tots els estats industrials-militars. Tindria com a principi la preservació de la qualitat de l'aire, l'aigua i la terra, declarant béns públics els recursos naturals i les energies del sol. La recerca de l'autosuficiència energètica seria un dels principals objectius dels seus governants. El nostre Estat introduiria en la comptabilitat el valor de la seva qualitat de vida, internacionalitzant els costos ambientals que provoqués el seu desenvolupament. La seva Constitució assumiria els objectius de la Carta de la Terra i es definiria com a solidària amb tots els pobles i cultures del planeta que lluiten pels seus drets i llibertats nacionals.

Darrerament he escoltat de sectors independentistes, d'esquerres i de dretes, que opinen que el nostre futur Estat per ser respectat no hauria d'abandonar la nuclearització i hauria de disposar d'un exèrcit propi tecnològicament sofisticat per defensar-nos. Per defensar-nos de què i de qui? Tot i discrepar radicalment d'aquests plantejaments, el sentit comú ens diu que un Estat d'aquestes característiques no el podríem autofinançar i el seu cost ens impediria impulsar l'economia ecològica sobre la qual hauria de recolzar el nou model de desenvolupament.

Un Estat català sí, com més aviat millor, però dissenyat per ser respectat en el marc d'una geoestratègia mediterrània de pau i solidaritat. Emular l'estat-nació dominat pel complex militar-industrial seria caure en la mateixa ignominiosa estructura política que ens ha subjugat. Catalunya podria tenir la màxima excel·lència: el primer estat ecològic del segle XXI.