De senyor i de porc

Fa més de trenta anys, durant el primer viatge de la meva vida a Suïssa, em vaig quedar impactat per un fet que em va semblar extraordinari. A la ciutat de Lausana els diaris es venien al carrer. Estaven dipositats dins d'unes capses metàl·liques que el comprador podia obrir lliurement per agafar-ne l'exemplar, sense cap mesura de seguretat que en garantís el pagament.

No sé si encara ho fan així, però com a mínim durant l'estona que jo vaig veure-ho, tothom pagava religiosament. Recordo com si fos ara que vaig pensar: i què passaria si un giny semblant s'instal·lés a casa nostra? Per no fer judicis de valor ho deixo a la seva consideració.

Cada vegada que tinc notícia d'algun fet incívic em torna al cap aquella escena de la joventut. I últimament, potser perquè em vaig fent gran, se'm repeteix amb tossuda insistència.

Diuen que les multes per orinar als carrers de Barcelona s' han multiplicat i juraria que l'antic i fastigós costum d'escopir en públic s'ha tornat a posar de moda.

Les estadístiques asseguren que uns tretze mil ciutadans cada dia es colen al transport públic només de la capital –metro i autobús– i si surten al carrer ja sabran que els serveis de neteja no donen l'abast per eliminar les cagarades de gos de les voreres.

Si algun cap de setmana fan una excursió pels entorns naturals del país ja cal que es preparin. Conviuran amb papers, bosses de plàstic, llaunes de begudes... piles de deixalles que alguns cafres han abocat enmig d'una arbreda o al costat d'un riu. Voldria creure que fins i tot en això hem millorat però no hi posaria la mà al foc. I sense civisme no es pot construir res, i menys un país que valgui la pena.