El segle XX, encara

Hi va haver una època que la frontera que ens separava del futur era l'any 2000. Per a un nen dels setanta, l'any 2000 era el punt inicial d'un nou món que arrelava en els avenços científics del segle XX per deixar-lo definitivament enrere, clausurat: els cotxes voladors haurien substituït els vetustos utilitaris dels seus pares, l'energia seria tota solar o atòmica, viuríem en ciutats de vidre, metall i fibres sintètiques que encara s'havien d'inventar, i la domòtica ens garantiria el confort quotidià fins al detall més ínfim: el punt de cocció exacte (i automàtic) del sopar o la temperatura precisa de l'aigua de la dutxa, per exemple. També hi havia, és clar, la versió del futur postnuclear, però no era ni la més satisfactòria ni la dominant (amb permís d'El planeta de los simios). L'any 2000, en tot cas, era una frontera tan i tan diàfana que una de les sèries de ciència-ficció de més èxit de la televisió d'aleshores es deia Espacio 1999, com si aquesta data constituís una fita, un terme. Era impossible mirar més enllà del 2000 i saber amb precisió com seria el món. El 2024 –per exemple– era una xifra inimaginable fora del context d'una novel·la plena d'alienígenes i naus espacials. El present, en canvi, era anodí, gris. Res no canviava. Les obres públiques s'eternitzaven. Les infraestructures eren precàries. No era estrany sentir en una conversa de taverna: “Cal un mort, perquè arreglin això!” El nen que sentia aquesta sentència tràgica pensava que no era possible, que al món hi regnava alguna mena de justícia i que el pessimisme injustificat dels adults estava condemnat a l'extinció. Després es van escolar els anys com passa sempre i ara, que ja n'hem passat dotze del segle XXI, resulta que s'assembla exageradament al segle XX. Sí, tenim internet, i tren d'alta velocitat (a trossos), i els cotxes han millorat molt, i els electrodomèstics, i les cases (que ja veuen com ha acabat, això de les cases), però el món és essencialment el mateix: ens flagel·la una crisi de la qual no sabem ni com ni quan en sortirem, els trens de rodalies fan molta pena, i la carretera Nacional II és titular de portada cada cinc minuts. Ben pensat, un nen de fa trenta-cinc anys podia imaginar-se el futur de mil maneres; l'única cosa que probablement no s'hauria imaginat mai és que hauria d'esperar a tenir seixanta anys per veure acabada una obra començada quan ell era un jove al pic de la vida, ni que fos possible que les coses no s'arreglessin ni tan sols acumulant els morts.