Un sofà a la riba
Coriolà i l'enemic
Ahir es va estrenar a Salt, en el marc de la col·laboració entre el Centre d'Arts Escèniques El Canal i el Teatre Lliure, una nova versió de Coriolà, l'última tragèdia escrita per Shakespeare i una de les que ha provocat més lectures polítiques. Coriolà és la història d'un militar romà, un aristòcrata, que entén com un acte sublim el servei al poble, de la mateixa manera que abomina del poble com a protagonista de la història. Cal manar sense intervencions alienes al que signifiqui anar contra el bon criteri dels que manen i se sacrifiquen. Coriolà ha estat llegida des del feixisme (un elogi del dictador) i, per descomptat, des del marxisme. És a través de Brecht, que n'escriu una revisió, que podem veure una tragèdia emmarcada no pas en l'ineluctable descens de l'heroi als inferns, abatut per la seva pròpia supèrbia i pels fats, sinó en el conflicte que s'estableix entre el dirigent i la massa que es resisteix a aquesta consideració amorfa. Ara és Àlex Rigola qui n'extreu una lliçó (potser millor un interrogant, molts interrogants) sobre la pervivència de la democràcia i sobre els mecanismes que, admetent la prevalença moral del sistema vigent per damunt d'altres formes de govern, ens aboquen a un territori cada cop més proper a l'autoritarisme.
He pensat en Coriolà en aquests dies de la revolta dels estudiants de secundària. ¿O potser era a l'inrevés? Com deia ahir mateix, en aquest racó del diari, Vicent Partal: “Ja veurem si ho arriba a ser”, de primavera, aquest esclat valencià contra la desproporcionada, cega violència policial. En tot cas, i aquest és un dels punts de contacte amb Shakespeare, la idea de “l'enemic” formulada pel cap de la policia no és només un lapsus, com diu el ministre de l'Interior, sinó tota una declaració d'intencions (més o menys oculta, més o menys epidèrmica) que recupera el concepte d'entendre el poble a la manera de Coriolà. Com diu Rigola: “Som o no som en una democràcia? Ha quedat la paraula democràcia antiquada? De sobte, pots pensar que l'educació i la cultura no s'han deixat de banda perquè si”. O com he vist escrit en un dels cartells: “Sisplau, no em peguin al cap; demà tinc un examen.” Humor i intel·ligència contra la barbàrie. Contra l'estultícia de qui contempla pels carrers enemics i no pas ciutadans o menors d'edat que passen fred a les aules.