Els Miralls de la Ficció
‘Coriolà'
En la política actual no costa gaire trobar-nos en múltiples variants d'aquesta història
Entre els molts tòpics que detesto hi ha el de l'anomenada modernitat dels clàssics. Crec que ens cal parlar de l'eternitat dels clàssics; quan una obra manté viva la flama de l'actualitat no és perquè sigui visionària, sinó perquè toca alguns temes essencials que la història no resoldrà mai. El principal mèrit que del muntatge Coriolà d'Àlex Rigola radica en el fet que no vol posar en escena un clàssic de Shakespeare, sinó interpretar-lo, convertir la representació en una mena d'assaig reflexiu que depura el text i busca l'abstracció. Coriolà ens fa veure com darrere un gran text no hi ha certeses sinó interrogants que anuncien coses que mai seran resoltes i que no paren de tornar. L'obra forma part de la trilogia sobre Roma –juntament amb Juli Cèsar i Antoni i Cleòpatra– darrere la qual hi ha un clar desig d'investigar els mecanismes de la política. Un cabdill romà conquereix ciutats com a militar i un cop en el poder menysprea el poble. Els tributs elegits són uns éssers mesquins que no volen que ningú els faci ombra, el poble és terriblement immadur, la mare que sembla voler preservar la moral és ambiciosa i el concepte de pàtria no és res més que un simple enunciat que pot ser traït en benefici de l'ambició. La lluita pel poder és una lluita eterna en què el foc només s'apaga amb més foc.
Coriolà ha estat objecte de nombroses interpretacions, fins al punt que en la França dels anys trenta va ser prohibida pels poders democràtics perquè el moviment feixista de la Croix du Feu va convertir el personatge del guerrer que menysprea el poble en un símbol de la seva idea de tirania. Àlex Rigola parteix d'una idea clau: cal despullar l'obra, estudiar-ne l'estructura per arribar a la seva essència. Un cop despullada veurem com la història que ens relata no és res més que una part d'aquella vella història de la humanitat que contínuament es repeteix. Coriolà pot ser avui el representant del poder financer, d'aquell poder que fa creure en la noblesa de la lluita per la pàtria i que després és capaç de trair-la per altres interessos. Coriolà és coronat i després condemnat a l'exili, però un cop allà pacta amb l'enemic i no dubte a anar contra allò en què havia cregut. En la política actual no costa gaire trobar-nos en múltiples variants d'aquesta història.