El feixista entranyable
A totes les principals sèries d'humor espanyoles del moment apareix la figura del “feixista entranyable”. A la sèrie Aída actua en Mauricio, propietari d'un bar, espanyolista fins a la medul·la, explotador de l'immigrant que té com a cambrer, racista, catalanòfob, desinhibidament franquista. A la sèrie La que se avecina, l'actor Jordi Sánchez encarna el personatge d'Antonio Recio, un majorista de peix congelat, un altre feixista més o menys entranyable: ultradretà, explotador d'un immigrant peruà que té al seu servei, racista, masclista fins a nivells delictius... I a la sèrie La tira apareix un constructor que també és racista, ultradretà, explotador de treballadors immigrants, estafador fiscal, mal professional, i en definitiva un garant de les essències de l'espanyolisme. Així doncs, tenim que una part del prime time ociós de la televisió queda dominat per les peripècies de tres feixistes declarats, tres feixistes que, això sí, són presentats com a éssers finalment entranyables, capaços d'inspirar tendresa fent revelar el perfil humà que, entre tant d'autoritarisme, batega en el fons dels seus cors.
Mirall de la realitat? Paròdia? El cas és que els feixistes d'aquestes sèries són entranyables. És a dir: estan del tot metabolitzats socialment, són part del paisatge, d'una forma tan natural com la llum o l'aire. Al capdavall potser ja hem aplegat proves suficients per declarar que l'autoritarisme d'arrel feixista és un dels factors més transversals de la societat espanyola. A l'Espanya en què no es poden jutjar els crims del franquisme, la caricatura de Franco deriva en un vellet venerable, en un pin lluent. Samaranch i Fraga són condecorats com a paladins de la democràcia. Antonio Moreno, cap de la Policía Nacional al País Valencià, en una roda de premsa que s'acosta més a un informe de guerra que no pas al diagnòstic d'una policia al servei de la democràcia, titlla d'enemic el gruix dels estudiants que van ser violentament reprimits per la policia en la manifestació de principis d'aquesta setmana. Locutors futbolístics que supuren feixisme fins i tot per relatar un córner. Peces Barba i Bono no s'estan d'usar un llenguatge guerracivilista. Felipe González no va refusar la ics. El rei era partidari de no castigar els colpistes, ja que, els insurgents, l'únic que volien era el que volia tot espanyol: posar ordre. Torrente deu ser una metàfora literal.
