Lladregots amb guants de seda
Fa uns dies tots els diaris reproduïen el bust de Mònica Oltra cobert amb una camiseta on es llegia “No ens falten diners, ens sobren xoriços”, un atreviment que li costà l'expulsió de la cambra de les Corts Valencianes quan el seu president, Juan Contino, se sentí ofès per una expressió que considerava incorrecta. De fet, Oltra, portaveu adjunta de Compromís, fa temps que usa el mètode de les camisetes de protesta, amb lemes o dibuixos que denuncien anormalitats de la vida política, un tema que dóna moltes possibilitats de canvi de vestuari i que causà un enrenou en les Corts quan la jove parlamentària féu ús de la imatge de Francisco Camps i un “Es busca” sota la reproducció del rostre.
Mònica Oltra evidencia la realitat del carrer i és un comentari generalitzat que ens sobren xoriços. La crònica dels darrers temps ho demostra i els mitjans de comunicació en van plens, tot i que molts d'ells van acompanyats de l'epítet presumptes. O, fins i tot, a alguns se'ls declara no culpables. Talment, el nombre de xoriços, com en una bona xarcuteria popular, sembla infinit i quasi diàriament es denuncien nous casos i es presumeix de nous abusos, de dimensió diversa i amb afectacions variades. Després, l'entramat judicial és tota una altra cosa, quan la gestió de moltes denúncies s'allarga molt més del que seria aconsellable.
S'ha acabat aquella època del bandolerisme amb tocs romàntics o del robatori del lladre professional, i ara s'imposa el lladregot de guants de seda, que fa anar la targeta de crèdit d'una entitat pública en benefici propi o aconsegueix contractes milionaris en funció del seu càrrec oficial o d'haver tocat cuixa reial. Des dels despatxos, es dibuixen trames de corrupció o es desvien partides milionàries, quan tothom sembla tenir un preu i es creu que tot és lícit quan s'actua en benefici propi.
Amb el que està passant i les retallades que afecten tanta gent, el continuat descobriment de corrupteles incideix, i molt, en l'ànim de la ciutadania, que perd la confiança en la cosa pública i s'abona al missatge de “tots són iguals” amb què es castiga els uns i els altres. Potser s'ha fet un pas endavant i s'hauria de valorar positivament el fet que ara es descobreixen els estafadors i abans eren protegits pel silenci, però recuperar la confiança exigeix condemnes exemplars, que facin pensar que podem aspirar a una societat més justa.
